dimecres, 31 de març del 2010

MARC GUILANA (fragment llegit)


Vet aquí en quina situació ens trobem, tots, sense cap excepció, gràcies a George, a Hands, a Anderson i a d'altres maleïts idiotes de la seva espècie. Pel que fa al quart punt, el xaval, vejam, llamps i trons!, que potser no és un ostatge? I ens podem permetre de perdre un ostatge? De cap de les maneres, perquè podria ser molt bé que fos la nostra darrera esperança. Matar aquest xaval?, no hi compteu, amb mi, companys! I el tercer punt? Ah, ja la podríem dir llarga, del tercer punt. Potser trobeu que no val res, tenir un autèntic doctor diplomat que us ve a visitar cada dia: tu, John, amb el cap obert, i tu, George Merry, que tremolaves de febre només fa sis hores, i que encara tens els ulls grocs com una pell de llimona, què me'n dieu? I potser no sabeu tampoc que hi ha un vaixell de socors de camí? Doncs n'hi ha un, i no gaire lluny, i prou contents que estarem de tenir un ostatge, quan arribi. I pel que fa al segon punt, el tracte que he fet..., me l'heu demanat de genolls..., sí, de genolls, de tan desanimats com estàveu..., i d'altra banda, si no l'hagués fet, us hauríeu mort tots de fam... Però tot això no és res!... Mireu, mireu per què he negociat amb el doctor!

divendres, 19 de març del 2010

Albert Juan (fragment a llegir)

Fragment del llibre L'església del mar en què es narra el moment  que l'Arnau crema el cadàver del seu pare per tal que no quedi exposat al poble. El pare havia mort per ser un incitador de la rebel·lió pel preu del blat. Pàgina 184

- Joan?- es va atrevir a cridar.
Del pas de la porta d'una casa en va sorgir una ombra.
- Arnau?- es va sentir en la nit.
- És clar que sóc jo. - El sospir de Joan es va sentir a uns quants metres-. Qui volies que fos? Per què no has respost?
- És molt fosc- es va limitar a respondre Joan.
- Has portat la flassada? - L'ombra va alçar un embalum-. Molt bé, ja els he dit que n'anava a buscar una. Vull que la facis servir per tapar-te i que ocupis el meu lloc. Camina de puntetes perquè sembli que ets més alt.
- Què et proposes?
- El cremaré- li va respondre quan Joan ja era al seu costat-. Vull que ocupis el meu lloc. Que els soldat es pensin que tu ets jo. Limitat't a seure a sota..., limitat't a seure on era jo i no facis res; només et tapes la cara. No et moguis. No facis res, vegis el que vegis o passi el que passi, m'has entès? - Arnau no va esperar que Joan li contestés-. Quan tot hagi acabat, tu seràs jo, tu seràs Arnau Estanyol i el teu pare no tenia cap altre fill. Ho has entès? Si els soldats et preguntaven...
- Arnau.
- Què?
- No m'hi atreveixo.
- Co... com?
- Que no m'hi atreveixo. Em descobriran. Quan vegi el teu pare...
- T'estimes més veure com es podreix? T'estimes més veure'l penjat a les portes de la ciutat mentre els corbs i els cucs se'n mengen el cadàver?
Arnau va esperar que el seu germà s'imaginés aquella escena.
- O és que vols que la baronessa es continuï burlant del nostre pare... fins i tot mort?
- No deu pas ser pecat? - va preguntar Joan tot d'una.
Arnau va intentar veure el seu germà en la nit, però tan sols va entreveure una ombra.
- Només tenia gana! No sé si deu ser pecat, però no estic disposat a veure que el nostre pare es podreix penjat d'una soga. Jo ho faig. Si m'hi vols ajudar, tira't aquesta flassada al damunt i limitat't a no fer res. Si no ho vols fer...


Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

dijous, 18 de març del 2010

Reflexió

dimecres, 17 de març del 2010

Marc Ferrer (Fragment a llegir)

L'ÚLTIMA FEINA DEL SENYOR LUNA de César Mallorquí

Capítol 7 pàgines 125-126

En Pablo es va passar tota la tarda tancat a l'habitació, estirat al llit i amb la persiana abaixada. Allà, al centre de la foscor, els seus pensaments seguien un curs erràtic, passant del dolor del rebuig a la irritació de saber-se manipulat. En ocasions plorava desconsoladament, a vegades maleïa en veu altra la seva pròpia estupidesa, però la major part del temps es limitava a quedar-se en silenci, estirat cap per amunt, amb la vista fixa en el sostre i el cor ferit de tristesa.
Diverses vegades va sentir, llunyà, el so del telèfon, i també Doña Flor que trucava a la porta, demanant-li en veu baixa que l'obrís. Però en Pablo no parava atenció a res del que passava al seu voltant, ja que en el seu univers ara només hi havia lloc per a l'autocompassió, per a la impotència, per a la pena.
Havia estat un il·lús de creure que la Patricia podria arribar a interessar-se per ell, i un idiota de confiar en els adults.





Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

PER A LA MARIONA 9X9


dimarts, 16 de març del 2010

FRAGMENT DEL LLIBRE "EL PRÍNCEP DE LA BOIRA" de Carlos Ruiz Safón, llegit per la CLÀUDIA SOLER.

El camí a través de la boira se li va fer més llarg que no s'imaginava. Des de la finestra de la seva cambra, el recinte de pedra semblava que fos a uns cent metres de la casa. Tanmateix, mentre caminava entre les herbes saltvatges, a en Max li feia l'efecte que havia recorregut més de tres-cents metres quan d'entre la boirina va sorgir la portalada de llances del jardí de les estàtues.
Una cadena rovellada envoltava els barrots de metall ennegrit, segellada amb un vell cadenat que el temps havia tenyit d'un color esmorteït. En Max va recolzar el rostre entre les llances de la porta i va examinar-ne l'interior. La brolla havia anat guanyant terreny amb els anys i conferia al lloc l'aspecte d'un hivernacle abandonat. En Max va pensar que probablement ningú no havia posat els peus en aquell lloc en molt de temps i que, fos qui fos el guardià d'aquell jardí d'estàtues, ja feia molts anys que havia desaparegut.
En Max va mirar al voltant i va trobar una pedra de la mida de la seva mà al costat del mur del jardí. La va agafar iva colpejar el cadenat que unia els extrems de la cadena amb insistència, fins que l'argolla envellida va cedir a les batzagades de la pedra. La cadena va quedar lliure, gronxant-se damunt dels barrots com trenes d'una cabellera metàl·lica. En Max va empènyer amb força els barrots i va adonar-se que cedien mandrosament cap a l'interior. Quan l'obertura entre les dues fulles de la porta va ser prou ampla perquè hi pogués passar, en Max va reposar un segon i va entrar al recinte.

dilluns, 15 de març del 2010

Cinema d'acció al 9 jardí

Sergi Molina (fragment a llegir)

ELS JOCS DE LA FAM de Suzanne Collins de l'editorial Estrellla Polar.


Capítol 13. Pàgina 188-189
EL MEU PRIMER IMPULS ÉS SORTIR a corre-cuita de l'arbre però hi estic cordada. Remenant amb els dits, deixo anar la sivella vés a saber com i caic a terra com un sac, encara embolicada amb el sac de dormir. No tinc temps de recollir les coses com cal. Per sort, la motxilla i l'ampolla d'aigua ja eren dins del sac de dormir. També hi fico el cinturó, aixeco el sac de dormir per carregar-lo a les espatlles i fujo com puc.


El món s'ha transformat en flama i fum. Les branques cremants s'esquerden dels arbres i cauen provocant una pluja de guspires als meus peus. Tot el que puc fer és seguir els altres, els conills, els cérvols i fins i tot l'horda de gossos salvatgers que travessen els boscos corrent com esperitats. Em fio del seu sentit de l'orientació, perquè els seus instints són més aguts que els meus. Però són molt més ràpids, volen gràcilment per damunt del sotabosc, mentre que les meves botes ensopeguen amb arrels i branques i no hi ha manera d'aguantar el seu ritme.


La calor és horrible, però pitjor que la calor és el fum, que amenaça d'asfixiar-me en qualsevol moment. M'apujo la part de dalt de la semarreta, que m'alegra trobar xopa de suor, fins que em tapa el nas, i així guanyo un vel prim de protecció. I llavors corro, panteixant, amb el sac ple que em va clavant cops a l'esquena, i la cara que se m'omple de talls provocats per les branques que es presenten de sobte, des del boirim gris, perquè se suposa que el que he de fer és córrer.

dissabte, 13 de març del 2010

TAN SOLS DEIXEU-ME ESCRIURE UNES PARAULES


Besalú. Hivern de 1934.

Recordo perfectament aquell dia tan fred del mes de novembre. Tan sols sobresortia el meu nas petit i rodó entre una de les dues mantes, que anys erere l'àvia havia teixit per a mi amb llanes de tots els colors i textures. M'agradava tant recordar-la allà, asseguda en els seu balancí, amb aquell vaivé, cap endavant i cap enrere, sempre acompanyat del quotidià soroll d'aquella fusta gastada pel temps. Triant les troques de diferents mides i textures i treballant mirant-ho tot per sobre de les seves ulleres, que acabaven sempre arribant-li fins a la meitat del nas. Un nas petit i arrodonit amb tres pèls blancs petitons a la punta. Ella sempre bromejava dient que aquelles canícies representaven el patiment que havia tingut a l'hora de criar als seus tres fills. Avui encara, si tanco els ulls, puc sentir la seva rialla dolça al meu cap. Era tan gran...

Em trobava tan bé dins d'aquella manta, tan calentona, recordant a l'àvia. Tenia por de sortir d'allà i trobar-me amb la crua realitat d'aquell dia fred i sec d'hivern. El dia més trist que mai hagués pogut imaginar.

(*)Fragment extret del llibre que recopila els escrits guanyadors del concurs de Ramon Vidal de Besalú.


divendres, 12 de març del 2010

A QUE NO EN SOU CAPAÇOS !!!