BLOG DE CATALÀ 4t D'ESO CASA NOSTRA 09-10

Gemma Lienas

2010-06-15T03:15:00.001-07:00

La xerrada que ens va fer la Gemma Lienas, el 12 de maig al a la biblioteca, m'ha servit per entendre com es fa per escriure un llibre i he quedat sorprès de la gran quantitat d'idees que s'han de tenir per aconseguir que els personatges i les situacions siguin el més realistes possibles.
Concretament també ens ha explicat els passos que va fer per escriure el Diari Lila de la Carlota i com és inspirar per crear els personatges.
D'altra banda també he trobat que la Gemma Lienas és una persona molt propera.

Eduard Camps

Gemma Lienas

2010-06-10T10:18:00.001-07:00

GEMMA LIENAS

El passat 12 de maig, a la biblioteca, va venir-nos a fer una xerrada una escriptora, concretament la Gemma Lienas, autora del Diari Lila de la Carlota.

Ens va venir a explicar com es feia un llibre i els passos que ella seguia per fer-ne un. Segons ella el motor d’una història és la idea i que aquesta no per força ha de sortir de la teva ment, sinó pots utilitzar titulars de diaris, revistes...

Un cop ja té la idea es centre en 4 punts:

-els personatges= tria diverses fotografies de persones per poder-les descriure.

-el temps= fa referència al temps que durarà la història, un dia, dos...

-l’espai= el lloc on passa l’acció, el supermercat, a l’Àfrica...

-l’argument= el que anirà passant a mesura que passa el temps a cada espai.

Bé, jo crec que aquesta xerrada va estar força bé per entendre el que s’ha de fer per escriure un llibre més o menys bé, i no com fem nosaltres que amb una tarda podem tenir-ne un de fet.

Franc Pedro

Xerrada amb la Gemma Lienas

2010-06-08T14:18:00.000-07:00

A la xerrada que va fer a la biblioteca de Banyoles va explicar tot el seu procés de creativitat. Primer de tot, segons ella, per escriure un llibre es necessiten idees. Les idees són el motor dels seus llibres i novel·les, i aquestes idees les treu del seu voltant. Un cop té moltes idees al cap comença a apuntar-les totes i, d’aquest procés n’hi diu recicladora. Per fer els llibres s’inspirava amb altres llibres, pel·lícules, etc.

Fa molts anys, ella feia classes en un institut i un alumne seu va tenir un accident. Ella el va anar a veure i anys més tard va escriure un llibre, anomenat cul de sac, que sortia aquest noi endollat amb ple de cables que l’ajudaven a viure.

Un cop feta la pluja de idees, es dedica a trobar fotos de revistes o el de la seva pròpia filla i els hi fa la fitxa. Un cop ja té la fitxa i ha de començar a escriure, el primer que fa és ja saber el final de la història. Per fer els llibre triga, com a màxim, uns quatre dies.

Diego Marqués

4t ESO

Aquesta senyora sempre ha fet els llibres dirigits cap a un públic més adolescent i els llibres sempre solen estar escrits des d’un punts de vista de el protagonista.

Diego Marqués.

Resum del contingut de la xerrada de Gemma Lienas

2010-05-25T10:21:00.000-07:00

Gemma Lienas: com escriure una novel·la?

Com escriu un llibre?

Per escriure un llibre es necessiten idees, que representen el motor del procés literari. Les inspiracions a les que Gemma Lienas, escriptora de llibres com El diari lila de la Carlota, recorre són:

Premsa (Ex: 2 cavalls)
Llibres
Record (Ex: Així és la vida, Carlota)
Tema (Ex: el diari lila de la Carlota)

El procés que realitza abans de començar a escriure, sovint resulta més extens que la transcripció de les idees sobre el paper:

Gemma Lienas es documenta sobre el tòpic de la novel·la, procés que pot durar fins a dos anys.
Síntesis de la realitat. Pluja d’idees i selecció. Gemma Lienas s’autodenomina ‘’recicladora’’ perquè obté la majoria d’idees de la realitat per convertir-les en objecte d’una narració.
Organització de les idees:

a. Invenció dels personatges. Es pot inspirar gràcies a una fotografia – que recull de la premsa-. Posteriorment, realitza una fitxa descriptiva dels personatges.

b. Línia temporal per construir espai temporal de la narració . Acostuma a ser reduït.

c. Organització de l’espai. Sovint fa un plànol.

d. Realització d’una taula on enganxa notes (post-it) que expliquen el que passa a cada capítol.

e. Selecció del tipus de punt de vista (intern o extern) segons el sentit que li vulgui donar al resultat. Pot combinar els dos punts de vista (Ex: Bitllet d’anada i tornada)

Per què es diu Carlota, la protagonista de la majoria dels llibres?

El personatge va néixer amb ‘’Així és la vida, Carlota’’. Els lectors van pressionar Gemma Lienas perquè escrigués la continuació, així que la escriptora produí el ‘’Ets galàctica, Carlota’’. Posteriorment tingué la idea de escriure diaris sobre problemes de la societat, i no va trobar millor protagonista per aquestes narracions que la Carlota. Actualment està treballant en contes on la Carlota és més petita i no parla d’aspectes negatius de la societat, sinó d’aventures fantàstiques amb els seus amics.

Marc Matamala

Comentari Gemma Lienas

2010-05-23T10:03:00.000-07:00

La xerrada de l'escriptora Gemma Lienas em va semblar molt interessant. Mai havia escoltat la manera d'un escriptor/a per escriure un llibre. No m'imaginava que fos tant complicat ni que hi hagués tanta feina abans de posar-te a escriure. Tal com va dir: Primer has de tenir una bona idea, i sobretot, has de saber el final de la història. A partir del final pots anar desenvolupant els personatges i l'argument. També penso que la xerrada va ser una mica precipitada, perquè ella volia anar molt per feina. Tot i això va ser força entretinguda. El que vaig compendre també, és que si aconseguieixes que et publiquin dos o tres llibres, i tenen èxit, els que presentes després ja te'ls publiquen tots. A ella, per exemple, ni han publicat més de 50, i tant sols en un cas va tenir problemes. En aquest món, la fama és molt important.

Rafel

comentari CDS. Mariona Puntí

2010-05-19T13:23:00.000-07:00

La xerrada de la Gemma Lienas em va semblar correcte. No havia anat mai a una xerrada de una escriptora, ni de un escriptor, i la veritat és que em va agradar. Va explicar com ella fa un llibre. Els 4 punts més importants són: definir els personatges, el temps, l'espai i l'argument. Em va sobtar molt que ella necessités tant de temps per pensar tots els quatre punts que he esmentat abans. També va explicar que té més de 50 llibres, i tots els hi han publicat sense cap problema. Només un cop es va trobar que volia publicar un llibre, però com que li van dir que perquè li publiquessin havia de canviar el final, es va fer enrere. El que em va cridar més l'atenció de tot el que ens va explicar, va ser que guarda fotos de revistes, Internet, diaris, etc en una carpeta, per després imaginar-se els personatges i descriure'ls. Em va semblar una xerrada una mica curta, però intensa i crec va estar molt bé. Em vaig quedar amb l'impressió de que els seus llibres estan bé, i em va fer venir ganes de llegir "Els diaris de la Carlota".

GEMMA LIENAS

2010-05-17T13:28:00.001-07:00

La xerrada amb la Gemma Lienas, va estar bé, però m'esperava més. Em va quedar molt clar que el principal és tenir clara la idea (motor) i a partir d'aquesta treballar. Em va semblar també curiós com s'ho feia per escriure un llibre, les quatre parts que va explicar: personatges, temps, espai i arguments. Era interessant veure tota la feinada que comporta escriure un llibre quan nosaltres només ho fem amb una horeta o dues. I també una dada interessant que va dir, que d'escriure un llibre potser tarda uns 5 mesos, però que per pensar-lo tot tarda uns dos anys. Tot hi així, pensava trobar una persona més jove i una mica diferent de com era ella. També pensava que seria una persona d'aperencia intel·lectual, i la veritat és que en tota la xerrada no m'ho va pas semblar. Potser una mica massa crítica, ja que en un moment va criticar un autor per la seva manera d'escriure masclista, què sap ella si el que volia mostrar l'autor era que el masclisme existeix. Bé, en general va estar bé.

Albert Juan Masó

GEMMA LIENAS

2010-05-16T07:23:00.000-07:00

El dimecres passat, vam poder gaudir d'una xerrada amb la Gemma Lienas, una gran escriptora que ha escrit El Diari Lila de la Carlota, entre molts altres. Vam poder aprofitar per anar a la xerrada i saber una mica més sobre tot aquest tema.

El primer que ens va explicar va ser que, des del seu punt de vista, des del moment en què comences a pensar alguna idea, ja has començat a realitzar el llibre.

Extracció d'idees:

Treu les idees del seu voltant (un diari, de llibres, de records, de somnis, d'un tema en concret que després el vas ampliant..)

La idea és simplement un traç que ajuda a desenvolupar la novel·la.

Després de fer un primer treball, es fa una pluja d'idees. Escriure i desenvolupar tot el que et passi pel cap, sempre tinguen en compte el tema escollit.

Llavors es desenvolupen els arguments.

El que em va cridar molt l'atenció va ser que té una carpeta, on a l'interior hi té fotos tretes de revistes, de llibres.. I quan té un personatge el qual ha de descriure, agafa una de les fotografies i a partir d'aquesta apunta les dades, les característiques, la personalitat...

Un llibre el pots veure molt bé i molt ben acabat, però al darrere de tot iaxò hi ha una treball molt important que a vegades no es valora.

Ens va explicar una mica tot el que ella tenia en compte abans d'escriure una novel·la i aquí es va acabar la xarrada, amb una ronda de preguntes mentre ella dedicava els llibres.

MARIONA TRIAS

GEMMA LIENAS

2010-05-15T02:03:00.000-07:00

El passat dimecres, la senyora Gemma, amb retard va aconseguir arribar a la biblioteca i explicar-nos de manera ordenada com escriure una novel.la, va resultar força interessant ja que es va poder comprovar que ser escriptor no és fàcil. S'han de tenir moltes idees i molta imaginació per anar-les fent grans i grans. Les idees, les extreia desde molts llocs, de diaris, documentals, d'altres llibres... Ella pensa que a cada novel.la es veu l'escriptor reflectit, és a dir, sense adonar-se'n l'escriptor escriu de forma més convenient el que ell pensa i desde els seus punts de vista.

MARC GUILANA

SICARIS!

2010-05-13T13:30:00.000-07:00

AIXÒ NO ÉS JUST!
Veien la cara de aquells pobres nens, matar per aconseguir diners, per sobreviure.
No és just, que ells tinguin que viure de aquesta forma, i nosaltres tan bé.
El reportaje que vam veure sobre els sicaris, vam veure l'altre care de la vida, no hi ha dret, que de tan petits, tenen que assolir lleis de altres persones, per sobreviure, gent que perd la seva família i no tinguin solució, persones que s'he tenen que tapar la cara, de la vergonya que tenen de demostrar qui són, persones que ja no saben ni que fer, però are si, ells no és quedaran de braços encreuats i esperar a que passi al temps.
Quant vaig veure la cara de aquell nen, crec de uns 9 o 10 anys, ploran, tot i avui tinguen força per expressar-se, per explicar lo que ha tingut q passar, Matar! crec que va ser ell qui va matar a la seva pròpia tia! Però, això... on s'ha vist?

Sort que nosaltres estem a un altre món, i podem viure bé.
en tenim que està orgullosos.

YASMINA!

Baby sicari

2010-05-13T10:56:00.000-07:00

Pffffff. Només de veure el video ja em venen ganes d'anar allà i matar a tots aquestes persones que inciten a la canalla a fer coses del tot inumanes per tal de guanyar diners, en lloc de guanyar-se la vida d'una manera digne.
Aquests nens que maten a persones i que fan coses horribles per tal d'entrar en alguna colla haurien d'estar a l'escola.
Tot s'ha de dir, ja que les mares d'aquests nois són prostitutes i d'aquesta manera els nens no han pogut tenir una casa digne, n'hi una educació correcte. Jo, quan vaig veure el documental, sentiment que s'apoderava de mi era la inpotència i la desesperació de no poder fer res per aquests nois.
En el propi documentl hi sur un nen que ja ha matat a multiples persones però ens demostra que és un nen com un altre qualsevol, i que només vol l'escalfó de la seva família, i no dormir cada nit al carrer, treballant per gent que et paga per comprar-te droga.
A més aquests adolescents per poder menjar han de fer eines per altre gent, i molts cops són encàrrecs de matar a persones.
L'altre cara de la moneda són aquestes noies que és tenen que prostituir per tal de obtenir diners.
En el video també ens parla un noi que amb 16 anys ja té 2 fills que els ha d'alimentar mitjançant feines horribles.
Aquestes imatges són per pensar el que els espera a aquests nois.

DIEGO MARQUÉS

Sergi Molina

2010-05-12T13:15:00.000-07:00

En el poc temps que he pogut disfrutar la la petita xerrada de la Gemma Lienas m'ha quedat clara una cosa. Una idea no és un llibre, una idea és tansols el motor, una planta que has d'anar regant amb complements que et van passant per el cap.
He vist també, que una idea no sempre t'ha de sortir de la ment. És possible que una idea et vingui amb una imatge o una notícia d'un diari.

GEMMA LIENAS A LA BIBLIOTECA DE BANYOLES

2010-05-12T12:14:00.000-07:00

Gemma Lienas, l'escriptora del llibre El diari lila de la Carlota (entre d'altres), una novel·la feminista, ha vingut -amb retard- avui dia 12 de maig a la Biblioteca de Banyoles. Ens ha parlat dels seus llibres: El diari lila, groc, blau i vermell de la Carlota, les aventures de l'Emy i Max, Cul de sac, Dos cavalls...

Per escriure, necessita idees. Segons el seu parer, les idees són el motor per escriure. Tothom en té, però ella les aprofita per fer el que més li agrada: escriure. D'on les treu? Doncs dels diaris, dels llibres i principalment dels seus records. Primerament, elabora esquemes, descriu els personatges, els modela i ho plasma tot en papers, concretament ho fa a la seva "llibreta d'arguments". Els quatre punts principals que treballa són els personatges, el temps, l'espai i els esdeveniments. Un cop ho té tot definit, comença a escriure el seu llibre.

Personalment, l'última frase de la diapositiva 17 m'ha cridat l'atenció: " Nena, fes el que vulguis amb la teva vida, però prepara't per a no dependre mai econòmicament de ningú". Segons ha contat, la seva àvia la hi deia de petita, i realment és ben veritat.

Una xerrada única i molt profitosa. Gràcies, Gemma, per haver vingut ;)

Clàudia Soler

BABY SICARIS

2010-05-11T13:35:00.000-07:00

Ho trobo molt injust que avui dia segle vint-i-u hi pguin haver aquestes misèries a l'altre costat del món.

Una de les coses que em va sobtar més és com un nen que mata un munt de persones pot tenir sentiments d'aquella manera. I sentí tant la mort de la seva germana.

Crec que si hauria de posar remei i no deixar matar a persones a canvi de diners però també penso que aqests pobres nens no ho fan per gust. Si agüessin tingut estimació persones que els ajudessin, passaria molt menys.

MARC SOLÉS FONT

BABY SICARIOS

2010-05-09T09:06:00.000-07:00

Com és possible tanta crueltat ? Quines han estat les causes d'un món tant deshumanitzat?

Aquestes són les preguntes que em martellejaven el cap després de veure el reportatge sobre els " Baby sicarios". Em resulta impossible acceptar que, a una distància no tant lluny del nostre país, tinguin lloc escenes tant terrorífiques i tràgiques.

Personalment, veig aquests nens sicaris com a víctimes d'una societat que ha distorsionat a les persones fins a convertir-les en màquines de matar. Qui són realment els culpables d'aquesta situació? Els nens segur que no. Com diu la directora de la correccional, la majoria d'ells són víctimes de maltractaments, d'extrema pobresa i de famílies molt des-estructurades. Són nens sense amor.

Si intento pensar el les causes que mouen tot aquest món de violència, descontrol, drogues,etc el que primer
se m'acudeix són els interessos econòmics. El diner ho mou tot. És capaç de convertir nens en monstres de sang freda i per tant, privar-los de les millors coses de la vida: la innocència i la infantesa.

Com acabarà finalment aquesta situació?

CLARA BOIX

SICARIS

2010-05-08T04:36:00.000-07:00

És molt trist que en el món hi succeeixin aquest tipus de coses.
Hi ha moltissima desigualtat entre països.
No pot ser de cap manera i no s’hauria de consentir-se que un nen tingui assumit que en la seva vida no pot optar a res mes que no sigui matar i robar.
Veure un nen destrossat, sense voler matar pero que l’obliguen.
Penso que és molt fort tot això.
És molt greu que hi hagi sicaris en el món, però que hi hagi nens sicaris… sense paraules.
Veure un nen petit que porta tot el dia una arma a sobre, em va impressionar moltissim.
Aquests nens no han tingut infància. No han pogut disfrutar d’una esducaió que no sigui la apresa al carrer. Hi ha nens que parlen com adults.
Estàn acostumats a veure persones mortes i no els fa res. Com pot ser que HI hagi tantes desigualtats i que tot sigui tant diferent, a distàncies relativamente curtes (km)…
De sicaris no n’hauriem de sentir-ne a parlar mai.

ELOI URBANO RAMIÓ

BABY SICARIS

2010-05-07T06:24:00.000-07:00

En veure aquest vídeo m'he adonat que no som conscients del que tenim i tampoc valorem la sort de viure en aquest país. Em pensava que això ja no passava...

També et fa veure la gran pobresa que encara hi ha, la violència i la dificultat de viure en aquests països. Aquest vídeo ens ensenya la part marginal de Colòmbia, però d'aquests desastres n'hi ha a molts llocs més que ni ens n'adonem.

I si ens posem a la pell d'aquesta gent, no deu ser fàcil conviure així i menys per a nens i nenes.

El fet d'utilitzar la violència ha arribat a ser una necessitat, una rutina, una cosa normal.. I hauríem de mirar de solucionar-ho, però reconec que fàcil no és. És una gran massa de gent que està involucrada en tot aquest tema.

El que m'ha cridat més l'atenció és l'últim nen que surt al vídeo, que sembla una cosa, però en realitat té molts sentiments i reconeix que no li agradaria estar a la situació que està. Però ho ha de fer, per sobreviure i per obligació. Tot el que ha viscut des de petit, és el que ha après. I és normal que ell faci el mateix, ja que no coneix res més que la violència. A part, que la situació social influeix moltíssim.

Sembla mentida que en el segle que estem, encara hi hagi aquests problemes i no poguem fer-hi res. És bastant vergonyós.

Mariona Trias

BABY SICARIOS

2010-05-07T06:21:00.000-07:00

M'havien parlat abans dels sicaris i de tot aquest tema, però no i donava tanta importància, i no m'impressionava tan fins que ho vam veure. Lo que em va impactar més va ser el nen sicari del final. El qual actuava com un delinqüent i els seus ulls semblaven els d'un home gran, ja que no desprenien la il·lusió que té un nen a la infància. Ell encara que mati gent, al vídeo es veia que trobava a faltar la seva mare, li demanava que no piques als seus germans, i es sentia culpable per la mort de la seva germana. Tal i com em dit avui a la classe aquest tema es molt difícil de parar ja que molts d'aquests sicaris maten per diners, perquè viuen en la pobresa o perquè depenen de la droga. I tots aquests nens han estat tractats tal i com ells tractaran als seus fills, o sigui que això es una roda que no pararà mai de girar.

Gemma Geli

BABY SICARIS

2010-05-06T14:17:00.000-07:00

En aquest documental em vaig sentir bastant impressionada i molt angoixada. Justament quan va acabar em van venir ganes d’anar ajudar aquells pobres infants indefensos.
Sobre al aquest documental crec que és una bona manera per fer reflexionar als adolescents i adults del que tenen, i de poder veure com pateixen els altres per tenir un mínim de diners per sobreviure.
La vida d’aquests nens és molt dura per lo que he pogut veure.
Em costa molt posar-me el seu lloc, ja que em comporta tristesa, terror i inseguretat.
En definitiva espero i esperem que aquests desastres acabin aviat.

Aina Serra

Baby Sicaris

2010-05-06T13:30:00.000-07:00

Crec que desprès d'haver vist aquest programa, et fa canviar la visió de veure les coses. Veure com nens de 10 anys maten a qualsevol persona per obtenir una quantitat de diners insignificant per nosaltres, però que per ells és molt, és una situació difícil d'imaginar. Tot això és causa de la gran pobresa que hi ha en aquest territori que a part de violència, també hi ha el tràfic de drogues. La gent normal que viu en aquets llocs, surt de casa amb por, i l'únic que vol fer és marxar a un altre país on pugui viure amb tranquil•litat.

Esperem que en un futur proper es pugui solucionar.

Amadeu Fabra

Baby Sicaris

2010-05-06T11:34:00.000-07:00

En els primers instants del documental, em vaig pensar que es tractava d'una llegenda urbana. Com podia ser, que nens matessin per diners. Però al llarg del documental vaig poder observar que això passava en la nostra realitat. Crec que els periodistes que van fer aquest programa van ser molt atrevits, perquè anar en les zones més perilloses de Pereira és una cosa que no fa tothom.

Del que em vaig adonar va ser que tots aquest nens havien arribat aquesta situació per culpa de la crisi que hi ha en aquest moments i que feien el que fos possible per sobreviure.

Per acabar, la conclusió que en puc treure és que la policia i organitzacions amb fins d'ajudar aquests nens s'hi haurien de comprometre més i així es podria reduir el nombre de nens sicaris.

Marc Ferrer

DIARI LILA DE LA CARLOTA -GEMMA LIENAS

2010-05-06T11:09:00.000-07:00

-¿ I què hi te a veure el color lila amb això?

- El lila és el símbol del feminisme, de les persones que lluiten per aconseguir que les dones tinguin els mateixos drets que els homes.

- Ai, àvia! ¿Vols dir que no estàs una mica gagà? Si en fa de temps que les dones han aconseguit que se’ls reconegui la igualtat amb els homes…

- De debò creus que el masclisme està superat?

Veient l’expressió de la seva cara, no n’estic segura, però faig que sí amb el cap, perquè em sembla que ja no em puc fer enrere.

-Aha! –crida l’àvia, amb veu triomfal. Això és el que tu et penses, però no i no. És veritat que, des d’un punt de vista legal, s’ha aconseguit la igualtat, però els costums continuen sent masclistes. És més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de la gent.

L’àvia se’m queda mirant. Després, branda el cap:

- Ja m’adono que no em creus del tot. Potser et passa com a tantes i tantes persones que no s’adonen de les desigualtats d’ara perquè són molt més subtils, menys visibles, que vint anys enrere. Fes-me un favor: obre bé els ulls, mira si al teu voltant no hi ha desigualtats en e tracte cap a les dones i rumia’t la possibilitat d’escriure el diari lila de la Carlota.

- I de què em serviria escriure un diari lila?

- Doncs… -l’àvia s’atura uns segons-, doncs, per ensenyar les conclusions a la gent del teu curs, o per proposar a la teva tutora o tutor de fer un mural informatiu, o per enviar-lo a d’Institut de la Dona, o per…

- ¿Més coses, encara? – pregunto, sorpresa.

L’àvia fa cara de múrria.

- O, per quan siguis gran com jo deixar-l’hi llegir a la teva néta i explicar-li que té molta sort d’haver nascut en un món més just. I això no ho aconseguirem si no és fent feina. Per això has d’escriure aquest diari.

Sicaris

2010-05-06T11:02:00.000-07:00

BABY SICARIS

A primera vista veure gent parlant de Baby Sicaris sembla que estiguin parlant d’una pel·lícula d’acció. Però al veure aquest documental t’adones que no és ficció, és REAL. Nens de 8-9-10 anys matant a gent per aconseguir diners!!

Aquest documental ensenya les causes per les quals hi ha nens assassins, la marginació del poble i la pobresa en podrien ser dues d'elles. Però sense dubte, la principal és el mal ambient familiar. No crec que un nen dins d'una família estable, entri en aquests mals ambients. Però si al seu voltant, el seu pare, germà o mare, estan lligats a aquest món, és molt probable que el fill també hi acabi entrant.

Veient aquest documental, crec, que a part les autoritats de Colòmbia, també haurien de posar-se a treballar per afrontar aquests greus problemes, autoritats internacionals, com per exemple la UNICEF, a fi de que no s'escampi el problema i afecti a d'altres països amb una situació similar a la de Colòmbia.

Franc Pedro

Sicaris - Sílvia Vilaseca

2010-05-06T11:00:00.001-07:00

Em vaig quedar sense paraules la setmana passada. Jo ja havia sentit parlar dels “babies sicaris” però no em vaig imaginar que es poguessin arribar a aquelles extremitats, com per exemple matar a més de 20 persones. Que un nen de 9 anys ja sigui un assassí…pff..ho trobo molt fort! I que a sobres, quan mata, cobri!!!! La gent de Pereira té molta ràbia acumulada i per això i moltes raons més (drogues, pobresa...) volen matar.

El vídeo que vam veure la setmana passada m’ha fet reflexionar. Crec que valorem molt poc el que nosaltres tenim. També m’ha fet veure els desastres que hi han a l’altre part de mon.

Rafel: Baby Sicarios

2010-05-06T10:33:00.000-07:00

Com pot ser que al món es permeti una cosa així? Realment he trobat increïble aquest reportatge. Com poden uns nens (No nois, nens!) matar a tanta gent i parlar-ne sense cap remordiment? Penso que és una cosa terrible. Realment aquestes coses et fan pensar en la sort que has tingut de néixer aquí, i no allà. Quan el periodista va a la "presó" infantil i parla amb aquells nois, que no tenen cap remordiment i parlen de les persones que han matat, sense cap problema, se't posa la pell de gallina. Penso, que tots ells tenen un trauma infantil, a causa de que han crescut en aquest ambient (drogues, armes, morts...), i no ho veuen de la mateixa manera que nosaltres. Com pot haver-hi gent capaç de donar una arma a un nen i ordenar-li que mati a algú, a canvi de diners? Crec, que segurament, aquesta gent també va patir el mateix quan eren petits. Però com pots arribar a pensar que un nen que se t'acosta, et vol matar?

Rafel: Fragment de L'Alternativa del Diable

2010-05-06T10:11:00.000-07:00

Thor Larsen, vestit amb la granota i el casc de seguretat, estava palplantat en una grua muntada sobre una plataforma, molt per damunt del dic sec del centre de les drassanes d’Ishikawajima-Harima, i contemplava el volum del vaixell que acabaria essent el Freya.

Feia tres dies que l’havia vist per primera vegada, però aquella mida li continuava tallant l’alè. Quan era aprenent, els petroliers mai no excedien de les 30.000 tones, i fins al 1956 no se n’havia varat cap que superés aquell tonatge. Es va haver d’inventar una nova categoria per a aquests bucs, que foren anomenats superpetroliers. Quan es va proppassar el límit de les 50.000 tones, va sorgir una altra categoria, la del VLCC o very large crude carrier. I quan es va superar la barrera de les 200.000 tones, a finals dels anys setanta, va néixer l’ultra-large crude carrier o ULCC.

Navegant ja com a capità, Larsen s’havia creuat una vegada amb un Leviatan francès de 550.000 tones. La tripulació havia sortit a coberta per veure’l passar. El que ara hi havia a sota d’ell era dues vegades més gros. Tal com havia dit Wennerstrom, el món mai no hauria vist res com allò, ni tornaria a veure-ho.

Tenia 515 metres d’eslora, l’equivalent a cinc illes de cases urbanes; 90 metres de mànega, i una estructura de cinc pisos sobre la coberta. Sabia, encara que no ho podia veure, que sota coberta, la quilla baixava 36 metres fins al sòl del dic sec. Cadascun dels seus setanta dipòsits era més gran que un cinema de barri. En el més profund de les seves entranyes, sota la superestructura, hi havia ja instal•lades les quatre turbines de vapor capaces de produir un total de 90.000 cavalls de potència i que accionarien les dues hèlices de bronze, de dotze metres de diàmetre, que lluïen ara tènuement sota la popa.

L’alternativa del diable, de Frederick Forsyth. Pàgs. 194-195.

Franc Pedro (fragment a llegir)

2010-05-06T10:08:00.000-07:00

El Senyor dels Anells de J.R.R Tolkien
I. La Germandat de l'Anell

SICARIS - Pol

2010-05-06T10:06:00.000-07:00

El documental que hem vist a classe sobre els sicaris et fa reflexionar força sobre la situació en què han de viure aquestes persones, especialment els nens.

M'he adonat de la pobresa i violència extrema que ha de suportar el país, una situació que porta als assassinats i al tràfic de drogues. Molts dels ciutadans han de delinquir per poder sobreviure. Però el fet més greu és que els nens són utilitzats com a mitjà per matar persones innocents, ja que si els detenen, la llei impedeix que vagin a la presó.

En la societat actual això no hauria de passar, però també crec que és una situació difícil de posar-hi fi. Mentre continuïn les guerres entre aquests barris marginals i el tràfic de drogues, no s'hi podrà fer molta cosa.

Una altra cosa a destacar és el nen sicari a qui entrevistaven. Parlava de la gent a qui havia matat amb total tranquil·litat i sinceritat, com si no hagués fet res greu. Després, parlant de la seva germana assassinada quan només tenia dos mesos, es ficava a plorar. Costava creure que un nen a qui li havien obligat a fer aquests crims pogués tenir sentiments.

Pol Masvidal Batalla

PAULA OMEDES

2010-05-05T09:52:00.000-07:00

FRAGMENT LLEGIT A CLASSE DEL LLIBRE "EL FAR DELS VAIXELLS PERDUTS" ESCRIT PER PAU JOAN HERNÀNDEZ:

El grup de la dreta...
...es va acomiadar de la resta amb la promesa que avisarien de seguida que trobessin alguna entrada al far, i aviat es van perdre de vista entre els arbres. El camí feia una mica de pujada, com si es volgués enfilar fins al capdamunt de l'espadat, i això els va fer comprendre que la seva tria havia estat la bona.
   Passada una estona, després d'unes quantes giragonses del camí, van entrar en una mena de túnel de vegetació que desenbocava davant una gran porta de fusta ferrada, en un mur de pedra tan alt que no se'n veia el final.
-La porta del far! -esva alegrar l'Eduard i el Marc Matamala.
Immediatament, l'Albert es va posar a buscar algun timbre o la cadena d'alguna campanetqa. Actuant de manera més directe, el Rafel i la Paula Ros van començar a trucar amb els punys.
Tot va ser debades: ningú no sentia els trucs i no es veia cap timbre per enlloc.
-Endavant! -va exclamar l'Amadeu decidit a repetir la tècnica que els havia obert la porta del jardí.
Van carregar en bloc contra aquella porta massissa de fusta fosca, reforçada amb claus de cabota ampla. Però la porta va resistir l'escomesa i no va cedir ni un mil·límetre.
-Potser que provem una manera més civilitzada... -es va queixar l'eduard mentre observava la Paula Omedes, que es fregava l'espatlla macada.
-Ei, que aqui hi ha una cosa! -va dir la Clàudia, que havia continuat examinant el mur-. Sembla un teclat de pedra!
-Apa, un teclat de pedre! -se'n van riure la Sílvia i la Mariona Puntí-. I per què no un mòbil de fusta?
-Doncs ja em direu què és! -es va defensar la Clàudia.
Efectivament, gravat al mur es podia veure un grup de nombres:

            1    2    3
            4    5    6
            7    8    9

I, al costat, una taula estranya:

           7       12    3    57
           2      ?      2    34
           8      3      9    99
           72    81    45

Tothom s'ho va mirar amb cara de desconcetert, fins que, de cop i volta, l'Albert va exclamar:
-Quinze!
-Quinze? - va preguntar el marc Ferrer-. Quinze què?
-La resposta és quinze! Marqueu quinze! -va insistir l'Albert amb entusiasme.
-I com ho saps? -es va estranyar el Marc Matamala.
-És molt senzill: a cada fila i a cada columna, el primer nombre se suma amb el segon, i el resultat es multiplica pel tercer, el quart nombre és el resultat de la multiplicació. I el nombre que falta al centre és el quinze. Quinze i dos, disset; disset per dos, trenta-quatre. Quinze i dotze, vint-i-set; vint-i-set per tres, vuitanta-u.
I, abans que ningú pogués dir res, l'Albert va picar amb el puny l'1 i el 5.
Les dues pedres es van enfonsar a la paret.
Amb un grinyol de metall, la porta es va obrir...

PAULA OMEDES.SICARIS

2010-05-05T09:32:00.000-07:00

BABY SICARIS

Els baby sicaris són unes persones, generalment nens, infants, adolescents... que maten a altres persones per "necessitat" per "obligació" ja que viuen en barris marginals i no tenen res més a fer, ja que és la cultura que han tingut des de que eren petits i que normalment, no arriben als 30 anys de vida.
Respecte el docomental que vam veure el passat divendres, mai havia pogut imaginar-me aquesta situació, si que n'havia parlat, però no de veure com vivien, gràcies a aquests vídeos, he pogut observar com són aquest tipus de gent, són com tothom, amb sentiments, però maten. Tots ho fan perquè és el que sempre han vist fer a els seus pares, germans, cusins, amics, veïns... i no tenen cap altre remei. Aquesta situació és molt difícil per a un païs, jo crec, que el govern no sap com enfrentar-se-hi.M'ha fet reflexionar sobre com visc jo, dono gràcies a viure on visc, a ser com sóc...
Tot i així, jo no em puc pusar a la situació d'un baby sicari.

Sergi Molina

2010-05-05T00:32:00.000-07:00

Aquesta és una situació increïble en el nostre país tot hi que allà sembla que s'hi acostumen. Crec que no hauría de ser així ja que quan un s'acostuma a una situació, sigui la que sigui, sembla com si l'acceptés. També penso que les autoritats haurien de fer l'impossible per treure aquests nens, quasi sense família, del carrer.

Sicaris. Mariona Puntí

2010-05-04T13:54:00.000-07:00

Respecte al videos del documental que vam veure el passat Divendres, personalment vaig quedar molt sorpresa. No m'imaginava per res del món que en el tercer món passesin coses d'aquest tipus. Persones adultes demanant a nens de 8, 9 anys que treguin la vida a una altre persona, realment això no m'ho podia imaginar. Nens maten a persones, com s'ha d'agafar això? I a canvi diners. A l'altre punta de món hi ha gent que porta en avió el seu gos. Això és una reflexió, que dóna peu a pensar molt. Aquest documental ens ensenya com està el món d'avui dia, és un petit reflex de la societat del tercer món.
En els fulls de l'altre dia, també crec que és brutal que al voltant de 246 milions de nens i nenes són subjecte d'explotació infantil al planeta. Només amb aquesta xifra ens podem adonar dels desavantatges que hi arriben a haver al món: gent que té tota una illa per ell sol, i nens i nenes que els exploten ja de petits. La situació d'avui en dia és preocupant...

SICARIS

2010-05-04T05:40:00.000-07:00

Quina manera més estúpida de desaprofitar la vida de nens innocents, nens que els hi queden molts anys per aprendre, per créixer, per jugar... és llei: el seu únic joc és matar i la seva feina és obeïr. Penso que les persones que s'aprofiten d'aquests nens són malicioses, destructores i la seva ambició en aquesta vida és el poder i el pensament de saber que se'ls obeeix i que són millors que els altres. Reportatges com aquests et fan reflexionar sobre les condicions de vida en les que vivim i en les que ells viuen, i és llavors quan t'adones que les teves preocupacions diàries no tenen ni cap ni peus en comparació amb les dels nens o en general, la gent de Pereira: gent que el seu únic objectiu és sobreviure costi el que costi.

Clàudia Soler

TASTETS D'ANTAVIANA

2010-05-03T07:27:00.001-07:00

Sicaris

2010-05-03T05:49:00.001-07:00

BABY SICARIOS

Anomenem sicaris a aquella gent que mata per encàrrec. Així donç, amb el vídeo hem pogut comprovar que normalment són persones pobres, que no tenen diners per sobreviure i que com a últim recurs han d’acabar amb la vida dels altres per poder tirar endavant la seva i la de la seva família. En algun cas desesperat hi trobem els baby sicaris, assassins molt joves, que normalment degut a l’ambient familiar es veuen obligats a exercir la professió. Moltes vegades també ho fan per necessitat, per odi o com a forma per desfogar-se de l'indignació que senten per algun fet passat. Les raons principals de l’existència d’aquestes persones són les següents: La pobresa extrema del país, la supervivència, la gran facilitat per l'obtenció d'armes i l'enuig que senten en veure les comoditats dels rics mentre ells es maten els uns als altres. De moment, si es que el govern a pres alguna mesura respecte aquesta situació, sabem que no ha funcionat perquè dia a dia se’n donen més casos.

Marc Nogué

Assassins infantils de Pereira

2010-05-03T02:11:00.000-07:00

Crec que els nens sicaris de Pereira no serien una realitat si no fos per l'entorn on els ha tocat viure. Viuen en barris marginals o guetos on els grans es dediquen al crim per guanyar-se la vida, fet que, degut a que no són madurs encara, els fa prendre com a referents aquests assassins. Tampoc hi ajuda gaire la situació actual del país: funcionaris corruptes, pobresa, drogues, guetos, etc. Està clar que erradicar això no serà un procés instantani, però el país no mostra senyals d'haver començat ja a intentar-ho, i l'afer cada cop afectarà més població.

Marc Matamala

BABY SICARIOS - Albert

2010-05-02T03:40:00.000-07:00

El documental “baby sicarios” et fa pensar. En primer lloc com es pot arribar a un extrem en que els nens hagin de matar per diners, però podríem arribar més a fons. Què porta a la societat del país a acceptar aquesta situació? Potser una impotència molt gran sobre el que passa, o la ira en veure que els rics viuen molt bé mentre els teus fills es moren de gana. Tota persona faria qualsevol cosa per protegir la seva vida i la de la seva família. A més a més, tal i com diu el nen sicari, hi ha molt de rancor acumulat. Ràbia contra tot en general. Això és molt difícil d’aturar-ho de cop, però el govern podria posar-hi mesures. No dic augmentar la pena de presó o càstigs més grans. Això no serviria perquè quan hi ha necessitat és fa el que calgui. Em refereixo a intentar arreglar el país. Donar possibilitats de treball a tothom. Controlar molt més el consum de droga, que és un dels principals causants de la violència. En general, una reforma total del país.
També cal dir, que es curiós com la gent que pot portar una vida mínimament digne ho veu tot tan llunyà. Veus el documental i t'esgarrifes, però en cap moment penses d'anar allà i intentar ajudar a tota aquella gent. Al revés, et fas una idea dels lloc on no has d'anar si no vols tenir problemes. Per resumir i ja acabar, crec que per arreglar molts problemes que hi ha en el món, hauriem de fer que tothom s'involucres en la causa. Però sincerament, crec que això és impossible.

Albert Juan Masó

REFLEXIÓ SOBRE ELS SICARIS

2010-05-01T08:42:00.000-07:00

Sobre els fragments de vídeo vistos a classe, me fet una idea de la violència que hi ha en el tercer món, que és tan elevada que fins i tot nens la practiquen. Crec que és molt difícil de parar-los ja que en la seva societat hi ha molta pobresa i tots els sicaris necessiten diners per a les seves necessitats, una d'elles, les drogues. És molt greu que passi això aquestes altures però per aconseguir el que volen, practiquen violència.

Marc Guilana

JOAN CAPRI: MONÒLEGS

2010-04-28T05:42:00.000-07:00

Si vols riure, clica aquí mateix

AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE !!

2010-04-20T10:19:00.000-07:00

Clica aquí i FLIPARÀS!

Mariona Trias (fragment que llegiré)

2010-04-13T14:08:00.000-07:00

Un fragment del llibre L'OFICI DE VIURE BÉ, escrit per Gaspar Hernàndez.

Primer despullem l'imperatiu "segueix el teu cor" de l'embolcall cursi i omplim-lo de sentit. Donem la benvinguda a un exemple real: darrere de l'home d'èxit Steve Jobs, fundador d'Apple, hi ha una persona que des de sempre ha seguit el seu lema particular: res no pot anar malament si estem decidits a viure la nostra pròpia vida. A Steve Jobs, al cap d'uns anys li van diagnosticar un càncer de pàncrees: durant un dia va viure creient que era un càncer terminal, inoperable, i que s'havia de preparar per a la mort (això és el que li van dir els metges). Després va poder operar-se, però el temps que va pensar que moriria va ser suficient per adonar-se que la mort és "el millor invent de la vida", el seu agent renovador. Per això, per la proximitat de la mort, per la brevetat de la vida, Jobs es desperta cada dia i es pregunta: "Si avui fos l'últim dia de la meva vida, ¿voldria fer el que faré avui?" I si la resposta és no molts dies seguits, s'ha de canviar alguna cosa.
Davant la mort, tot s'esvaeix: l'orgull, la por, les expectatives. "Ja estem despullats. No hi ha cap motiu per no fer el que et dicti el cor. El vostre temps és limitat, així que no el malgasteu vivint la vida d'un altre.

Gemma Geli (fragment llegit)

2010-04-05T06:49:00.000-07:00

Torno a l'Índia perquè és on vaig néixer el 7 de novembre de 1967 i on vaig viure fins als sis anys, quan vaig ser adoptada pels qui avui són els meus pares. Sé que el meu primer plor va ser a Nàsik, a l'oest del país, sé que els meus primers anys de vida els vaig passar en un orfenat de Bombai, i, del cert, del cert, sé poca cosa més. Per això aquest retorn, per mirar de resoldre una colla d'interrogants. Els darrers dies han estat un no parra de comiats i més d'un ha deixat anar la pregunta del milió: "Asha, vols dir que hi estàs preparada?". Cada vegada amb el mateix gest d'autòmat, he assentit el cap, en silenci, per no deixar entreveure el neguit que em va rosegant . A qui no puc enganyar -ni tan sols ho intento- és als pares. Davant del mirall de l'habitació, em raspallo els llargs cabells negres i em pinto la ratlla dels ulls, també negra, com cada matí. Seran moltes hores de viatge i vull anar ben còmoda: trio la faldilla més maca que tinc, llarga amb flors blaves i blanques, una samarreta blanca i les velles sandàlies. La veritat és que vull fer molt de goig en arribar al meu país. Faig un repàs mental de tot el que porto a la motxilla. Els pantalons més amples i frescos, un munt de samarretes i roba interior, per rentar el mínim possible i no delatar que poc acostumada que estic a fer la bugada a mà, i les altres sandàlies, de sola gruixuda, per caminar tant com calgui. També m'emporto la farmaciola atapeïda de pastilles de noms impronunciables, que cal prendre pr no agafar la malària i altres malalties, i el repel·lent per als mosquits. En una altre motxill, més petita, hi he posat la càmera de fotos, una llibreta, bolígrafs, els estris de pintar, el passaport, el llibre de vacunes i els dòlars. La llibreta la faré servir per apuntar tot el que em passi, totes les sensacions. Que res no se m'escapi.

Marc Nogué (fragment que llegiré)

2010-04-04T08:17:00.001-07:00

Bé, aquest és un fragment del llibre Un Món Sense Fi de Ken Follett. En el fragment es descriu el moment en que Merthin acompanya a Caris a pujar per la torre.

"La va ajudar a pujar per la bastida. Era un conjunt poc resistent de cordes i branques; a ella sempre la posava nerviosa, encara que no li agradava dir-ho: si Merthin podia pujar per ell, ella tamién ho faria. El vent balancejava lleugerament l'estructura, i els faldons del vestit de Caris esclafien contra les seves cames com les veles d'un vaixell. El capitell era tan alt com la torre, i l'ascensió per l'escala de cordes era esgotadora. Es van detenir a mig camí per descansar.- El capitell és molt senzill -va explicar Merthin, sense necessitat de prendre alè-. No té més que una motllura en espiral en les arestes. Caris va recordar que altres agulles que havia vist estaven ornamentades amb entramats decoratius, franges de pedres o rajoles acolorides, i buits similars a ogives. La senzillesa del disseny de Merthin estava destinada a ser eterna."

Mariona Puntí (fragment a llegir)

2010-04-04T05:26:00.000-07:00

EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
(pàg 100)

L'endemà els van fer posar sabates i els trajos nous, i es presentà uns dels Unterstumführers més temuts per la seva crueltat, amb una noia SS al seu costat; van entrar al taller molt bruscament de matí, quan encara la claror era indecisa, feren alguns petits canvis, i els dos presos del vestit nou van ser advertits d'obeir sense fer preguntes. Una de les ordres, però, va resultar molt difícil de complir: un cop els tingueren arreglats al seu gust, maquillada la cara, fingint treballar amb llibertat:
-Ara heu de somriure-va dir l'SS-o veureu créixer les patates per sota.
Era la dita usual per referir-se als morts: no s'hi enganyaren, doncs, volien fotografies per a la seva propaganda, fins i tot havien arribat a filmar un documental fals de dalt a baix, "Els Internats en camps treballen feliços". Una onada de ràbia envaí en Daniel i el rostre, ho sentia, envermellí sota la capa de maquillatge.

MARC GUILANA (fragment llegit)

2010-03-31T10:45:00.000-07:00

Vet aquí en quina situació ens trobem, tots, sense cap excepció, gràcies a George, a Hands, a Anderson i a d'altres maleïts idiotes de la seva espècie. Pel que fa al quart punt, el xaval, vejam, llamps i trons!, que potser no és un ostatge? I ens podem permetre de perdre un ostatge? De cap de les maneres, perquè podria ser molt bé que fos la nostra darrera esperança. Matar aquest xaval?, no hi compteu, amb mi, companys! I el tercer punt? Ah, ja la podríem dir llarga, del tercer punt. Potser trobeu que no val res, tenir un autèntic doctor diplomat que us ve a visitar cada dia: tu, John, amb el cap obert, i tu, George Merry, que tremolaves de febre només fa sis hores, i que encara tens els ulls grocs com una pell de llimona, què me'n dieu? I potser no sabeu tampoc que hi ha un vaixell de socors de camí? Doncs n'hi ha un, i no gaire lluny, i prou contents que estarem de tenir un ostatge, quan arribi. I pel que fa al segon punt, el tracte que he fet..., me l'heu demanat de genolls..., sí, de genolls, de tan desanimats com estàveu..., i d'altra banda, si no l'hagués fet, us hauríeu mort tots de fam... Però tot això no és res!... Mireu, mireu per què he negociat amb el doctor!

Albert Juan (fragment a llegir)

2010-03-19T08:54:00.000-07:00

Fragment del llibre L'església del mar en què es narra el moment que l'Arnau crema el cadàver del seu pare per tal que no quedi exposat al poble. El pare havia mort per ser un incitador de la rebel·lió pel preu del blat. Pàgina 184

- Joan?- es va atrevir a cridar.

Del pas de la porta d'una casa en va sorgir una ombra.

- Arnau?- es va sentir en la nit.

- És clar que sóc jo. - El sospir de Joan es va sentir a uns quants metres-. Qui volies que fos? Per què no has respost?

- És molt fosc- es va limitar a respondre Joan.

- Has portat la flassada? - L'ombra va alçar un embalum-. Molt bé, ja els he dit que n'anava a buscar una. Vull que la facis servir per tapar-te i que ocupis el meu lloc. Camina de puntetes perquè sembli que ets més alt.

- Què et proposes?

- El cremaré- li va respondre quan Joan ja era al seu costat-. Vull que ocupis el meu lloc. Que els soldat es pensin que tu ets jo. Limitat't a seure a sota..., limitat't a seure on era jo i no facis res; només et tapes la cara. No et moguis. No facis res, vegis el que vegis o passi el que passi, m'has entès? - Arnau no va esperar que Joan li contestés-. Quan tot hagi acabat, tu seràs jo, tu seràs Arnau Estanyol i el teu pare no tenia cap altre fill. Ho has entès? Si els soldats et preguntaven...

- Arnau.

- Què?

- No m'hi atreveixo.

- Co... com?

- Que no m'hi atreveixo. Em descobriran. Quan vegi el teu pare...

- T'estimes més veure com es podreix? T'estimes més veure'l penjat a les portes de la ciutat mentre els corbs i els cucs se'n mengen el cadàver?

Arnau va esperar que el seu germà s'imaginés aquella escena.

- O és que vols que la baronessa es continuï burlant del nostre pare... fins i tot mort?

- No deu pas ser pecat? - va preguntar Joan tot d'una.

Arnau va intentar veure el seu germà en la nit, però tan sols va entreveure una ombra.

- Només tenia gana! No sé si deu ser pecat, però no estic disposat a veure que el nostre pare es podreix penjat d'una soga. Jo ho faig. Si m'hi vols ajudar, tira't aquesta flassada al damunt i limitat't a no fer res. Si no ho vols fer...

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

Reflexió

2010-03-18T07:15:00.000-07:00

Marc Ferrer (Fragment a llegir)

2010-03-17T09:43:00.000-07:00

L'ÚLTIMA FEINA DEL SENYOR LUNA de César Mallorquí

Capítol 7 pàgines 125-126

En Pablo es va passar tota la tarda tancat a l'habitació, estirat al llit i amb la persiana abaixada. Allà, al centre de la foscor, els seus pensaments seguien un curs erràtic, passant del dolor del rebuig a la irritació de saber-se manipulat. En ocasions plorava desconsoladament, a vegades maleïa en veu altra la seva pròpia estupidesa, però la major part del temps es limitava a quedar-se en silenci, estirat cap per amunt, amb la vista fixa en el sostre i el cor ferit de tristesa.

Diverses vegades va sentir, llunyà, el so del telèfon, i també Doña Flor que trucava a la porta, demanant-li en veu baixa que l'obrís. Però en Pablo no parava atenció a res del que passava al seu voltant, ja que en el seu univers ara només hi havia lloc per a l'autocompassió, per a la impotència, per a la pena.

Havia estat un il·lús de creure que la Patricia podria arribar a interessar-se per ell, i un idiota de confiar en els adults.

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

PER A LA MARIONA 9X9

2010-03-17T06:41:00.000-07:00

FRAGMENT DEL LLIBRE "EL PRÍNCEP DE LA BOIRA" de Carlos Ruiz Safón, llegit per la CLÀUDIA SOLER.

2010-03-16T11:51:00.000-07:00

El camí a través de la boira se li va fer més llarg que no s'imaginava. Des de la finestra de la seva cambra, el recinte de pedra semblava que fos a uns cent metres de la casa. Tanmateix, mentre caminava entre les herbes saltvatges, a en Max li feia l'efecte que havia recorregut més de tres-cents metres quan d'entre la boirina va sorgir la portalada de llances del jardí de les estàtues.

Una cadena rovellada envoltava els barrots de metall ennegrit, segellada amb un vell cadenat que el temps havia tenyit d'un color esmorteït. En Max va recolzar el rostre entre les llances de la porta i va examinar-ne l'interior. La brolla havia anat guanyant terreny amb els anys i conferia al lloc l'aspecte d'un hivernacle abandonat. En Max va pensar que probablement ningú no havia posat els peus en aquell lloc en molt de temps i que, fos qui fos el guardià d'aquell jardí d'estàtues, ja feia molts anys que havia desaparegut.

En Max va mirar al voltant i va trobar una pedra de la mida de la seva mà al costat del mur del jardí. La va agafar iva colpejar el cadenat que unia els extrems de la cadena amb insistència, fins que l'argolla envellida va cedir a les batzagades de la pedra. La cadena va quedar lliure, gronxant-se damunt dels barrots com trenes d'una cabellera metàl·lica. En Max va empènyer amb força els barrots i va adonar-se que cedien mandrosament cap a l'interior. Quan l'obertura entre les dues fulles de la porta va ser prou ampla perquè hi pogués passar, en Max va reposar un segon i va entrar al recinte.

Cinema d'acció al 9 jardí

2010-03-15T14:26:00.000-07:00

Sergi Molina (fragment a llegir)

2010-03-15T14:23:00.000-07:00

ELS JOCS DE LA FAM de Suzanne Collins de l'editorial Estrellla Polar.

Capítol 13. Pàgina 188-189
EL MEU PRIMER IMPULS ÉS SORTIR a corre-cuita de l'arbre però hi estic cordada. Remenant amb els dits, deixo anar la sivella vés a saber com i caic a terra com un sac, encara embolicada amb el sac de dormir. No tinc temps de recollir les coses com cal. Per sort, la motxilla i l'ampolla d'aigua ja eren dins del sac de dormir. També hi fico el cinturó, aixeco el sac de dormir per carregar-lo a les espatlles i fujo com puc.

El món s'ha transformat en flama i fum. Les branques cremants s'esquerden dels arbres i cauen provocant una pluja de guspires als meus peus. Tot el que puc fer és seguir els altres, els conills, els cérvols i fins i tot l'horda de gossos salvatgers que travessen els boscos corrent com esperitats. Em fio del seu sentit de l'orientació, perquè els seus instints són més aguts que els meus. Però són molt més ràpids, volen gràcilment per damunt del sotabosc, mentre que les meves botes ensopeguen amb arrels i branques i no hi ha manera d'aguantar el seu ritme.

La calor és horrible, però pitjor que la calor és el fum, que amenaça d'asfixiar-me en qualsevol moment. M'apujo la part de dalt de la semarreta, que m'alegra trobar xopa de suor, fins que em tapa el nas, i així guanyo un vel prim de protecció. I llavors corro, panteixant, amb el sac ple que em va clavant cops a l'esquena, i la cara que se m'omple de talls provocats per les branques que es presenten de sobte, des del boirim gris, perquè se suposa que el que he de fer és córrer.

TAN SOLS DEIXEU-ME ESCRIURE UNES PARAULES

2010-03-13T10:40:00.000-08:00

Besalú. Hivern de 1934.

Recordo perfectament aquell dia tan fred del mes de novembre. Tan sols sobresortia el meu nas petit i rodó entre una de les dues mantes, que anys erere l'àvia havia teixit per a mi amb llanes de tots els colors i textures. M'agradava tant recordar-la allà, asseguda en els seu balancí, amb aquell vaivé, cap endavant i cap enrere, sempre acompanyat del quotidià soroll d'aquella fusta gastada pel temps. Triant les troques de diferents mides i textures i treballant mirant-ho tot per sobre de les seves ulleres, que acabaven sempre arribant-li fins a la meitat del nas. Un nas petit i arrodonit amb tres pèls blancs petitons a la punta. Ella sempre bromejava dient que aquelles canícies representaven el patiment que havia tingut a l'hora de criar als seus tres fills. Avui encara, si tanco els ulls, puc sentir la seva rialla dolça al meu cap. Era tan gran...
Em trobava tan bé dins d'aquella manta, tan calentona, recordant a l'àvia. Tenia por de sortir d'allà i trobar-me amb la crua realitat d'aquell dia fred i sec d'hivern. El dia més trist que mai hagués pogut imaginar.

(*)Fragment extret del llibre que recopila els escrits guanyadors del concurs de Ramon Vidal de Besalú.

A QUE NO EN SOU CAPAÇOS !!!

2010-03-12T16:12:00.000-08:00

POEMA RECITAT PER LA SÍLVIA

2010-02-24T11:46:00.000-08:00

Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…

Joan Manuel Serrat

Yasmina Costa

2010-02-21T07:55:00.000-08:00

Sóc la Yasmina Costa, tot i que tothom em coneix com a Coto, en fi he de presentar-me, no?

Concretament vaig a l'escola Casa Nostra, on vaig començar de molt petita i fins avui dia he arribat a 4t ESO. La veritat, és que fa anys no em relacionava gaire bé amb els companys de classe, fins que un dia a mi mateixa em vaig preguntar, ¿ com és que no em relaciono gaire bé amb els de classe si porto tota la vida amb ells? Vaig estar dubtant i vaig rumiar profundament fins que vaig canviar, d'allò que se'n diu el xip! I ara és que estic amb una alegria que ningú em supera, perquè ara m'adono que he perdut molts anys d'amistat amb els companys de classe i ens queda poc temps, HO HE D'APROFITAR AL MÀXIM!

Ús he de confessar, que segurament sóc molt pesada en enrotllar-me amb un mateix tema, així que ús continu, explicant als meus conflictes de la vida.

M'estresso sovint quan hi ha una cosa que no em surt bé, o quan no li trobo la solució. És per dir que em surt fum del cap. Els estudis no és d'allò que en van TOPE DE BÉ... però segueixo treballant i posan interés a les hores de classe.

Ara no faig cap esport, no perquè no tinc temps, si no perquè crec, que aquesta edad és la de sortir, asseure't per l'herba de la Draga i envoltar-te de les persones que t'omplen els dies de somriures, perquè això de l'esport ni FU ni FA! Jo ja en tinc prou en donar gas a la moto!

La gent falsa no val la pena ajuntar-t'hi perquè no en trauràs cap conclusió, però bé tothom és amic de tothom i si així estem bé no cal que ens preocupem de res ni de ningú.

Aleix Martí

2010-02-20T11:32:00.000-08:00

Bones em dic Aleix Martí Roura i tinc 16 anys, al contrari que en Diego i d’ altres no són un dels beterans de la classe ja que porto amb vosaltres des de 4rt d’ ESO.
Em considero una persona atleta, però també bastant mandrosa, sincera, simpàtica i sensible, però també amb una certa sensibilitat a l’ hora d’ enfadar-me. M’ agrada la gent que diu les coses a la cara sense cap mena de por però sempre amb respecte, la gent en la que es pot confiar sense cap mena de por en que desprès ho vagi dient als demes i sobretot la gent lleial.
El que més m’ agrada en aquest món són els esport però sobretot el rem: ja que si un dia et va malament pots anar a entrenar i desfogar-te sense cap mena de problema, perquè és molt dur, també un esport en que et ports relacionar amb gent de tot arreu i un esport molt espectacular encara que la gent es pensi que només es anar en davant i en darrera i la música sobretot el rock, jazz, hevi, etc. i “tocar la guitarra”

Aina Serra

2010-02-17T00:47:00.000-08:00

Hola, em dic Aina i tinc 15 anys. Visc a Banyoles. Estudio a l'escola Casa Nostra, des de llar 2.
Estic molt agraïda a aquesta escola per fer-me conviure 13 anys amb aquesta classe tan unida. Crec que a tothom encara que sigui una mica, els hi sabrà greu deixar passar aquesta Etapa, deixar enrere la infantesa, els companys de sempre i obrir les portes a l'adolescència i a viure coses noves.

Sóc una una persona molt riallera, carinyosa, atrevida i bastant escandalosa.
M'agrada sortir amb les amigues i els amics, anar a discoteques com UP2u...

No m'agrada la gent falsa, les persones que no tenen personalitat i canvien d'opinió constantment per quedar bé.

Trobo molt important, l'amor i l'amistat. Com ja sabeu m'agrada molt aquests dos temes i els trobo imprescindibles per a sobreviure avui en dia.
M'encanten les gambes al turró i odiu les peres.

Eduard Camps i Beltrà

2010-02-15T15:24:00.000-08:00

Hola, em dic Eduard Camps Beltrà, per a la majoria, Edu. Estudio juntament amb vosaltres a la classe de 4t d'ESO de l'escola Casa Nostra.

Sóc força tímid i no m'agrada sobresortir, em considero independent i també independentista, alegre, i quan vull, simpàtic. També m'angoixo fàcilment, m'agrada fer broma i sóc extraordinàriament mandrós (sobretot el dilluns al matí).

Segons una enquesta feta recentment a la clase de religió em considereu una persona culta.

Les coses que m'agrada més fer són: jugar a la play, més concretament al Call of Dutty Modern Warfare 2 que per si no el coneixeu és el millor videojoc de la història de la humanitat (tot i que el tinc requisat indefinidament pels mals resultats escolars), anar al cinema, mirar catàlegs del Mediamarkt, llegir revistes de videojocs, navegar per Internet, veure partits del Barça, quedar amb els amics, escoltar música, llegir algun llibre, anar al mar, i també passar-me una tarda sencera veient el debat entre polítics al Parlament de Catalunya.

El que no suporto d'una persona és que quan esta amb tu es faci el simpàtic, i quan hi ha altra gent t'empipi i et critiqui tan sols per fer-se el "xulo".

Jo tampoc sóc gaire fotogènic, igual que un tal Marc Matamala, per això us deixo aquí sota un vídeo del meu grup de musica preferit Limp Bizkit i un altre d'una persecució policial que hi va haver a Barcelona, és molt divertida ja que va començar i acabar al mateix lloc.

WELCOME, DÍDAC

2010-02-14T08:11:00.000-08:00

Diego, què me'n dius de Led Zeppelin?

Diego Marqués Alós

2010-02-14T04:45:00.000-08:00

Hola em dic Diego i sóc un dels veterans de la classe. Jo fa des de llar 2 que estic en aquesta escola tan maca i amb aquests professors que fan tanta bondat i que no ens renyen mai i que... Bé deixem-ho estar. Tinc 15 anys i tinc unes ganes horribles de tenir 16 anys ja que aquesta edat li diuen l'època d'or. Per alguna cosa serà. però en tinc ganes perquè el carnet de moto caurà. En el tema de l'actitud sóc una perona molt feliç, de la broma, fàcil i m'agrada relacionar-me amb tothom.

Com tots ja sabeu sóc un flipat de les bicicletes, però m'estic aficionant, juntament amb en Marc Solés, a tocar la guitarra i qui sap, potser formem un grup. També m'agrada molt sortir de festa amb els de la colla, però últimament no he pogut ja que estic molt castigat degut als mals resultats acadèmics que he obtingut aquest primer trimestre. Vaja que he tret males notes;diguem-ho clar. Com diu la meva mare tinc 5 raons per no sortir.

No suporto pujar a la casa de Ripoll perquè m'avorreixo moltíssim i el meu pare ja no estar per anar a fer excursions i tonteries. Pobrissó es fa vell. Igual que en Pol, jo tambe hi passo tot el mes d'agost i és llavors quan m'ho passo realment bé.

No m'agrada la gent que et diu les coses a l'esquena i que parlen malament de tu.

En el tema del menjar, les bledes se'm resisteixen.

Diego Marqués.
I ara us deixo amb una obra mestra.

Pink Floyd - Wish You Were Here

CARNAVAL, CARNAVAL...

2010-02-12T05:35:00.000-08:00

PASSEM-NOS-HO MOLT BÉ, PERÒ AMB MESURA, QUE TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE!

QUIN ESPANT!

2010-02-10T08:46:00.000-08:00

Marc Matamala, des del blogdequart, UNA ABRAÇADA VIRTUAL ...I UNS VIDEOCLIPS. Fins aviat!
VOLARE, OH, OH
CANTARE, OH,OH,OH,OH

POEMA AMOR PARTICULAR - LLUÍS LLACH RECITAT PER LA PAULA

2010-02-08T09:35:00.000-08:00

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i fos veritat,
que sovint sóc tan a prop teu, si canto,
que sovint sóc tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts em caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant tamps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

T'estimo...

I AM THE MASTER OF MY FATE: I AM THE CAPTAIN OF MY SOUL

2010-01-29T14:26:00.000-08:00

INVICTUS, William Ernest Henley

2010-01-29T14:25:00.000-08:00

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

PROBLEMES I SOLUCIONS IMAGINATIVES

2010-01-27T09:01:00.000-08:00

Gent de 4t d'ESO: Moltes gràcies per la felicitació col·lectiva d'aniversari. Gràcies de cor. You're the best! Us deixo això de sota perquè us ho passeu bé. Josep

2010-01-27T09:00:00.003-08:00

2010-01-27T09:00:00.001-08:00

2010-01-27T08:59:00.001-08:00

2010-01-27T08:58:00.001-08:00

2010-01-27T08:56:00.000-08:00

2010-01-27T08:54:00.001-08:00

POEMA D'EN MARC NOGUÉ

2010-01-26T10:31:00.000-08:00

ELS AMANTS

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Poema de Vicent Andres Estelles

Els amants musicat per Ovidi Montllor:

POEMA D'EN MARC FERRER

2010-01-24T08:38:00.000-08:00

LLETRA A DOLORS, Miquel Martí i Pol

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

LA SHOA: MAI MÉS

2010-01-21T10:05:00.000-08:00

Hi ha imatges molt dures en el segon vídeo.

Poema d'en Rafel

2010-01-21T09:53:00.000-08:00

ROMANÇO, de Miquel Martí i Pol

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,

vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.

Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,

acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.

Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!

Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i ens mirarà les cames.

Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.

En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades.

Ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.

Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.

Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.

Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.

Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

PER MOLTS ANYS, PEP!

2010-01-20T23:25:00.000-08:00

El Palau de la Música va ser un clam.

GEMMA GELI: PARAULES D'AMOR

2010-01-20T12:00:00.000-08:00

Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…

Joan Manuel Serrat

POEMA D'ALBERT

2010-01-20T10:11:00.001-08:00

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

Rosa Leveroni

GOSSOS I MACACO

2010-01-19T12:07:00.001-08:00

CORREN

MANEL

2010-01-19T11:45:00.000-08:00

OBRIU PAS, QUE ARRIBA MANEL!!

DAVID BOWIE

2010-01-15T13:42:00.000-08:00

Que no coneixeu David Bowie? No pot ser! Escolteu-lo i no en podreu presncindir.

ANTAVIANA-09 Veu en off

2010-01-14T09:37:00.000-08:00

Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. Qui acrediti de ser-ne el propietari que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció...

ANTAVIANA-09 La Consciència

2010-01-14T09:36:00.001-08:00

Depa Carel·li, no matis la vella! Depa Carel·li, no la matis...!

ANTAVIANA-09 La velleta

2010-01-14T09:32:00.000-08:00

Galsworthy, fill meu! T'han enganyat! Tan bon nen que ets! Vine amb la mare...!

ANTAVIANA-09 Depa Carel·li, el delinqüent

2010-01-14T09:28:00.000-08:00

Llum, llum, que es faci la llum..! Sóc jo, Depa Carel·li, assassí professional, correcte i puntual...

ANTAVIANA-09 Borratxo

2010-01-14T09:25:00.000-08:00

Bec per oblidar la vergonya de beure!

ANTAVIANA-09 Lampista desmemoriat

2010-01-14T09:21:00.000-08:00

Estic provant de recordar què hi faig aquí...!

ANTAVIANA-09 Lladre ric

2010-01-14T09:17:00.000-08:00

Jo, senyora, mal m'està de dir-ho, sóc lladre...

ANTAVIANA-09 Noia deshonrada

2010-01-14T09:14:00.000-08:00

Ha estat Galsworthy! La nit de feta major, sota els lilàs...

ANTAVIANA-09 Senyoreta del gramòfon

2010-01-14T09:11:00.000-08:00

El funcionament del meu radiocasset depèn d'un petit vis de vanadi...

ANTAVIANA-09 La cambrera

2010-01-14T09:04:00.000-08:00

És horrible, senyora! He trobat una mà al jardí...!

ANTAVIANA-09 Veïna

2010-01-14T08:58:00.000-08:00

Em faria por de viure en una casa tan oberta a la lluna i prop del mar...

ANTAVIANA-09 Galsworthy, el majordom

2010-01-14T08:52:00.000-08:00

ANTAVIANA-09 Propietària de la casa

2010-01-14T08:46:00.000-08:00

Aquell any de la guerra central vaig fer-me rica...

AMUNT EL TELÓ!

2010-01-14T08:43:00.000-08:00

Quina feinada, però... va ser fantàstic!

FRANC PEDRO

2010-01-14T01:19:00.000-08:00

PRESENTACIÓ

Hola a tothom, com ja sabeu em dic Franc Pedro Fajula i no Marc Pedro. Ja tinc 15 anys i faig a 4t d'ESO de l'Escola Casa Nostra. Crec que moltes coses de les que explicaré ja sabeu.

Em considero una persona sincera, tranquil i sempre intento passar desapercebut.

AFICIONS:

Com ja sabeu m'agrada molt jugar a futbol, també m'agraden altres esports com : tennis, bàsquet... Com força gent que ha escrit, jo també jugo a la PS3. La música també m'interessa per passar l'estona. Però la meva afició més important és que soc un fanàtic del Barça.

NO M'AGRADA:

La gent que per fer alguna cosa en especial es cregui el rei del món. No m'agrada que el Divendres sigui tant lluny del Dilluns i el Dilluns

tant a prop del Divendres.

UNA FOTO:

UN VÍDEO:

Marc Solés Font

2010-01-13T12:35:00.000-08:00

Hola a tots! Com ja deveu saber, em dic Marc Solés i Font. Sóc rialler, agradable, de la broma (accepto que de tant en tant em passo), feliç, simpàtic i algun adjectiu més.També accepto que de vegades quan m’enfado sóc una mica dur, però ... què hi farem?

El meu esport preferit és l’esquí i també el fútbol que m’agrada més mirar-lo que no practicar-lo ja que no en sóc cap expert.

En quan a la música m’agrada molt tocar la bateria i si potser amb companyia de les guitarres. M’agrada molt el rock, el punk i la música dance.

Ah! I no puc oblidar que m'encanta sortir amb el amics i si pot ser a la nit.

GEMMA GELI

2010-01-13T11:39:00.000-08:00

Sóc la Gemma, i tot seguit em presentaré. Sóc una persona en la qual si pot confiar, sóc simpàtica i he arribat a perdre la vergonya en aquests anys. Ja que de petita era molt callada i m'afectaven molt les coses. Fàcilment em posava a plorar. També sóc molt xafardera, s'ha de dir que estic al dia de tot. Tinc una germana en la qual i confio molt i sempre m'ha ajudat amb tot el que ha pogut, m'ha ensenyat moltes coses de la vida, i certament crec que si sóc tal com sóc, és gràcies a ella. Cal destacar que ens portem 11 anys de diferencia. En tema estudis he millorat des de l'any passat. En l'àrea de català es veu que no, però farem el que podrem i més. Fora l'escola als caps de setmana normalment vaig al local, que el compartim amb els nois de 4rt de l'any passat i uns altres del Pere Alsius. També convivim amb un gat, que es diu Xusmi. M'agrada trencar la rutina anant un dia de compres, al cinema o simplement canviar d'ambients. No suporto la gent falsa, que critica, i que fa les coses sense sentit. Tampoc la que es relaciona amb certa gent per interès.

Seguidament us deixaré una imatge de la classe que l'aprecio molt :)