JOAN CAPRI: MONÒLEGS

Si vols riure, clica aquí mateix

AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE !!

Clica aquí i FLIPARÀS!

Mariona Trias (fragment que llegiré)

Un fragment del llibre L'OFICI DE VIURE BÉ, escrit per Gaspar Hernàndez.

Primer despullem l'imperatiu "segueix el teu cor" de l'embolcall cursi i omplim-lo de sentit. Donem la benvinguda a un exemple real: darrere de l'home d'èxit Steve Jobs, fundador d'Apple, hi ha una persona que des de sempre ha seguit el seu lema particular: res no pot anar malament si estem decidits a viure la nostra pròpia vida. A Steve Jobs, al cap d'uns anys li van diagnosticar un càncer de pàncrees: durant un dia va viure creient que era un càncer terminal, inoperable, i que s'havia de preparar per a la mort (això és el que li van dir els metges). Després va poder operar-se, però el temps que va pensar que moriria va ser suficient per adonar-se que la mort és "el millor invent de la vida", el seu agent renovador. Per això, per la proximitat de la mort, per la brevetat de la vida, Jobs es desperta cada dia i es pregunta: "Si avui fos l'últim dia de la meva vida, ¿voldria fer el que faré avui?" I si la resposta és no molts dies seguits, s'ha de canviar alguna cosa.
Davant la mort, tot s'esvaeix: l'orgull, la por, les expectatives. "Ja estem despullats. No hi ha cap motiu per no fer el que et dicti el cor. El vostre temps és limitat, així que no el malgasteu vivint la vida d'un altre. 

Gemma Geli (fragment llegit)

Torno a l'Índia perquè és on vaig néixer el 7 de novembre de 1967 i on vaig viure fins als sis anys, quan vaig ser adoptada pels qui avui són els meus pares. Sé que el meu primer plor va ser a Nàsik, a l'oest del país, sé que els meus primers anys de vida els vaig passar en un orfenat de Bombai, i, del cert, del cert, sé poca cosa més. Per això aquest retorn, per mirar de resoldre una colla d'interrogants. Els darrers dies han estat un no parra de comiats i més d'un ha deixat anar la pregunta del milió: "Asha, vols dir que hi estàs preparada?". Cada vegada amb el mateix gest d'autòmat, he assentit el cap, en silenci, per no deixar entreveure el neguit que em va rosegant . A qui no puc enganyar -ni tan sols ho intento- és als pares. Davant del mirall de l'habitació, em raspallo els llargs cabells negres i em pinto la ratlla dels ulls, també negra, com cada matí. Seran moltes hores de viatge i vull anar ben còmoda: trio la faldilla més maca que tinc, llarga amb flors blaves i blanques, una samarreta blanca i les velles sandàlies. La veritat és que vull fer molt de goig en arribar al meu país. Faig un repàs mental de tot el que porto a la motxilla. Els pantalons més amples i frescos, un munt de samarretes i roba interior, per rentar el mínim possible i no delatar que poc acostumada que estic a fer la bugada a mà, i les altres sandàlies, de sola gruixuda, per caminar tant com calgui. També m'emporto la farmaciola atapeïda de pastilles de noms impronunciables, que cal prendre pr no agafar la malària i altres malalties, i el repel·lent per als mosquits. En una altre motxill, més petita, hi he posat la càmera de fotos, una llibreta, bolígrafs, els estris de pintar, el passaport, el llibre de vacunes i els dòlars. La llibreta la faré servir per apuntar tot el que em passi, totes les sensacions. Que res no se m'escapi.

Marc Nogué (fragment que llegiré)

Bé, aquest és un fragment del llibre Un Món Sense Fi de Ken Follett. En el fragment es descriu el moment en que Merthin acompanya a Caris a pujar per la torre.


"La va ajudar a pujar per la bastida. Era un conjunt poc resistent de cordes i branques; a ella sempre la posava nerviosa, encara que no li agradava dir-ho: si Merthin podia pujar per ell, ella tamién ho faria. El vent balancejava lleugerament l'estructura, i els faldons del vestit de Caris esclafien contra les seves cames com les veles d'un vaixell. El capitell era tan alt com la torre, i l'ascensió per l'escala de cordes era esgotadora. Es van detenir a mig camí per descansar.- El capitell és molt senzill -va explicar Merthin, sense necessitat de prendre alè-. No té més que una motllura en espiral en les arestes. Caris va recordar que altres agulles que havia vist estaven ornamentades amb entramats decoratius, franges de pedres o rajoles acolorides, i buits similars a ogives. La senzillesa del disseny de Merthin estava destinada a ser eterna."

Mariona Puntí (fragment a llegir)

EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
(pàg 100)


L'endemà els van fer posar sabates i els trajos nous, i es presentà uns dels Unterstumführers més temuts per la seva crueltat, amb una noia SS al seu costat; van entrar al taller molt bruscament de matí, quan encara la claror era indecisa, feren alguns petits canvis, i els dos presos del vestit nou van ser advertits d'obeir sense fer preguntes. Una de les ordres, però, va resultar molt difícil de complir: un cop els tingueren arreglats al seu gust, maquillada la cara, fingint treballar amb llibertat:
-Ara heu de somriure-va dir l'SS-o veureu créixer les patates per sota.
Era la dita usual per referir-se als morts: no s'hi enganyaren, doncs, volien fotografies per a la seva propaganda, fins i tot havien arribat a filmar un documental fals de dalt a baix, "Els Internats en camps treballen feliços". Una onada de ràbia envaí en Daniel i el rostre, ho sentia, envermellí sota la capa de maquillatge.