dilluns, 5 d’abril de 2010

Gemma Geli (fragment llegit)

Torno a l'Índia perquè és on vaig néixer el 7 de novembre de 1967 i on vaig viure fins als sis anys, quan vaig ser adoptada pels qui avui són els meus pares. Sé que el meu primer plor va ser a Nàsik, a l'oest del país, sé que els meus primers anys de vida els vaig passar en un orfenat de Bombai, i, del cert, del cert, sé poca cosa més. Per això aquest retorn, per mirar de resoldre una colla d'interrogants. Els darrers dies han estat un no parra de comiats i més d'un ha deixat anar la pregunta del milió: "Asha, vols dir que hi estàs preparada?". Cada vegada amb el mateix gest d'autòmat, he assentit el cap, en silenci, per no deixar entreveure el neguit que em va rosegant . A qui no puc enganyar -ni tan sols ho intento- és als pares. Davant del mirall de l'habitació, em raspallo els llargs cabells negres i em pinto la ratlla dels ulls, també negra, com cada matí. Seran moltes hores de viatge i vull anar ben còmoda: trio la faldilla més maca que tinc, llarga amb flors blaves i blanques, una samarreta blanca i les velles sandàlies. La veritat és que vull fer molt de goig en arribar al meu país. Faig un repàs mental de tot el que porto a la motxilla. Els pantalons més amples i frescos, un munt de samarretes i roba interior, per rentar el mínim possible i no delatar que poc acostumada que estic a fer la bugada a mà, i les altres sandàlies, de sola gruixuda, per caminar tant com calgui. També m'emporto la farmaciola atapeïda de pastilles de noms impronunciables, que cal prendre pr no agafar la malària i altres malalties, i el repel·lent per als mosquits. En una altre motxill, més petita, hi he posat la càmera de fotos, una llibreta, bolígrafs, els estris de pintar, el passaport, el llibre de vacunes i els dòlars. La llibreta la faré servir per apuntar tot el que em passi, totes les sensacions. Que res no se m'escapi.







Cap comentari:

Publica un comentari