PAULA OMEDES

FRAGMENT LLEGIT A CLASSE DEL LLIBRE "EL FAR DELS VAIXELLS PERDUTS" ESCRIT PER PAU JOAN HERNÀNDEZ:

El grup de la dreta...
...es va acomiadar de la resta amb la promesa que avisarien de seguida que trobessin alguna entrada al far, i aviat es van perdre de vista entre els arbres. El camí feia una mica de pujada, com si es volgués enfilar fins al capdamunt de l'espadat, i això els va fer comprendre que la seva tria havia estat la bona. 
   Passada una estona, després d'unes quantes giragonses del camí, van entrar en una mena de túnel de vegetació que desenbocava davant una gran porta de fusta ferrada, en un mur de pedra tan alt que no se'n veia el final.
-La porta del far! -esva alegrar l'Eduard i el Marc Matamala.
  Immediatament, l'Albert es va posar a buscar algun timbre o la cadena d'alguna campanetqa. Actuant de manera més directe, el Rafel i la Paula Ros van començar a trucar amb els punys. 
  Tot va ser debades: ningú no sentia els trucs i no es veia cap timbre per enlloc.
-Endavant! -va exclamar l'Amadeu decidit a repetir la tècnica que els havia obert la porta del jardí.
  Van carregar en bloc contra aquella porta massissa de fusta fosca, reforçada amb claus de cabota ampla. Però la porta va resistir l'escomesa i no va cedir ni un mil·límetre. 
-Potser que provem una manera més civilitzada... -es va queixar l'eduard mentre observava la Paula Omedes, que es fregava l'espatlla macada.
-Ei, que aqui hi ha una cosa! -va dir la Clàudia, que havia continuat examinant el mur-. Sembla un teclat de pedra!
-Apa, un teclat de pedre! -se'n van riure la Sílvia i la Mariona Puntí-. I per què no un mòbil de fusta?
-Doncs ja em direu què és! -es va defensar la Clàudia.
  Efectivament, gravat al mur es podia veure un grup de nombres:

            1    2    3
            4    5    6
            7    8    9

I, al costat, una taula estranya:


           7       12    3    57
           2        ?      2    34
           8        3      9    99
           72    81    45


  Tothom s'ho va mirar amb cara de desconcetert, fins que, de cop i volta, l'Albert va exclamar:
-Quinze!
-Quinze? -  va preguntar el marc Ferrer-. Quinze què?
-La resposta és quinze! Marqueu quinze! -va insistir l'Albert amb entusiasme.
-I com ho saps? -es va estranyar el Marc Matamala.
-És molt senzill: a cada fila i a cada columna, el primer nombre se suma amb el segon, i el resultat es multiplica pel tercer, el quart nombre és el resultat de la multiplicació. I el nombre que falta al centre és el quinze. Quinze i dos, disset; disset per dos, trenta-quatre. Quinze i dotze, vint-i-set; vint-i-set per tres, vuitanta-u.
  I, abans que ningú pogués dir res, l'Albert va picar amb el puny l'1 i el 5.
  Les dues pedres es van enfonsar a la paret.
  Amb un grinyol de metall, la porta es va obrir...