dimarts, 16 de març de 2010

FRAGMENT DEL LLIBRE "EL PRÍNCEP DE LA BOIRA" de Carlos Ruiz Safón, llegit per la CLÀUDIA SOLER.

El camí a través de la boira se li va fer més llarg que no s'imaginava. Des de la finestra de la seva cambra, el recinte de pedra semblava que fos a uns cent metres de la casa. Tanmateix, mentre caminava entre les herbes saltvatges, a en Max li feia l'efecte que havia recorregut més de tres-cents metres quan d'entre la boirina va sorgir la portalada de llances del jardí de les estàtues.
Una cadena rovellada envoltava els barrots de metall ennegrit, segellada amb un vell cadenat que el temps havia tenyit d'un color esmorteït. En Max va recolzar el rostre entre les llances de la porta i va examinar-ne l'interior. La brolla havia anat guanyant terreny amb els anys i conferia al lloc l'aspecte d'un hivernacle abandonat. En Max va pensar que probablement ningú no havia posat els peus en aquell lloc en molt de temps i que, fos qui fos el guardià d'aquell jardí d'estàtues, ja feia molts anys que havia desaparegut.
En Max va mirar al voltant i va trobar una pedra de la mida de la seva mà al costat del mur del jardí. La va agafar iva colpejar el cadenat que unia els extrems de la cadena amb insistència, fins que l'argolla envellida va cedir a les batzagades de la pedra. La cadena va quedar lliure, gronxant-se damunt dels barrots com trenes d'una cabellera metàl·lica. En Max va empènyer amb força els barrots i va adonar-se que cedien mandrosament cap a l'interior. Quan l'obertura entre les dues fulles de la porta va ser prou ampla perquè hi pogués passar, en Max va reposar un segon i va entrar al recinte.

Cap comentari:

Publica un comentari