Capítol 13. Pàgina 188-189
EL MEU PRIMER IMPULS ÉS SORTIR a corre-cuita de l'arbre però hi estic cordada. Remenant amb els dits, deixo anar la sivella vés a saber com i caic a terra com un sac, encara embolicada amb el sac de dormir. No tinc temps de recollir les coses com cal. Per sort, la motxilla i l'ampolla d'aigua ja eren dins del sac de dormir. També hi fico el cinturó, aixeco el sac de dormir per carregar-lo a les espatlles i fujo com puc.
El món s'ha transformat en flama i fum. Les branques cremants s'esquerden dels arbres i cauen provocant una pluja de guspires als meus peus. Tot el que puc fer és seguir els altres, els conills, els cérvols i fins i tot l'horda de gossos salvatgers que travessen els boscos corrent com esperitats. Em fio del seu sentit de l'orientació, perquè els seus instints són més aguts que els meus. Però són molt més ràpids, volen gràcilment per damunt del sotabosc, mentre que les meves botes ensopeguen amb arrels i branques i no hi ha manera d'aguantar el seu ritme.
La calor és horrible, però pitjor que la calor és el fum, que amenaça d'asfixiar-me en qualsevol moment. M'apujo la part de dalt de la semarreta, que m'alegra trobar xopa de suor, fins que em tapa el nas, i així guanyo un vel prim de protecció. I llavors corro, panteixant, amb el sac ple que em va clavant cops a l'esquena, i la cara que se m'omple de talls provocats per les branques que es presenten de sobte, des del boirim gris, perquè se suposa que el que he de fer és córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada