TAN SOLS DEIXEU-ME ESCRIURE UNES PARAULES

Besalú. Hivern de 1934.

Recordo perfectament aquell dia tan fred del mes de novembre. Tan sols sobresortia el meu nas petit i rodó entre una de les dues mantes, que anys erere l'àvia havia teixit per a mi amb llanes de tots els colors i textures. M'agradava tant recordar-la allà, asseguda en els seu balancí, amb aquell vaivé, cap endavant i cap enrere, sempre acompanyat del quotidià soroll d'aquella fusta gastada pel temps. Triant les troques de diferents mides i textures i treballant mirant-ho tot per sobre de les seves ulleres, que acabaven sempre arribant-li fins a la meitat del nas. Un nas petit i arrodonit amb tres pèls blancs petitons a la punta. Ella sempre bromejava dient que aquelles canícies representaven el patiment que havia tingut a l'hora de criar als seus tres fills. Avui encara, si tanco els ulls, puc sentir la seva rialla dolça al meu cap. Era tan gran...
Em trobava tan bé dins d'aquella manta, tan calentona, recordant a l'àvia. Tenia por de sortir d'allà i trobar-me amb la crua realitat d'aquell dia fred i sec d'hivern. El dia més trist que mai hagués pogut imaginar.

(*)Fragment extret del llibre que recopila els escrits guanyadors del concurs de Ramon Vidal de Besalú.