L'ÚLTIMA FEINA DEL SENYOR LUNA de César Mallorquí
Capítol 7 pàgines 125-126
En Pablo es va passar tota la tarda tancat a l'habitació, estirat al llit i amb la persiana abaixada. Allà, al centre de la foscor, els seus pensaments seguien un curs erràtic, passant del dolor del rebuig a la irritació de saber-se manipulat. En ocasions plorava desconsoladament, a vegades maleïa en veu altra la seva pròpia estupidesa, però la major part del temps es limitava a quedar-se en silenci, estirat cap per amunt, amb la vista fixa en el sostre i el cor ferit de tristesa.
Diverses vegades va sentir, llunyà, el so del telèfon, i també Doña Flor que trucava a la porta, demanant-li en veu baixa que l'obrís. Però en Pablo no parava atenció a res del que passava al seu voltant, ja que en el seu univers ara només hi havia lloc per a l'autocompassió, per a la impotència, per a la pena.
Havia estat un il·lús de creure que la Patricia podria arribar a interessar-se per ell, i un idiota de confiar en els adults.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada