dijous, 18 de març del 2010
dimecres, 17 de març del 2010
Marc Ferrer (Fragment a llegir)
L'ÚLTIMA FEINA DEL SENYOR LUNA de César Mallorquí
Capítol 7 pàgines 125-126
En Pablo es va passar tota la tarda tancat a l'habitació, estirat al llit i amb la persiana abaixada. Allà, al centre de la foscor, els seus pensaments seguien un curs erràtic, passant del dolor del rebuig a la irritació de saber-se manipulat. En ocasions plorava desconsoladament, a vegades maleïa en veu altra la seva pròpia estupidesa, però la major part del temps es limitava a quedar-se en silenci, estirat cap per amunt, amb la vista fixa en el sostre i el cor ferit de tristesa.
Diverses vegades va sentir, llunyà, el so del telèfon, i també Doña Flor que trucava a la porta, demanant-li en veu baixa que l'obrís. Però en Pablo no parava atenció a res del que passava al seu voltant, ja que en el seu univers ara només hi havia lloc per a l'autocompassió, per a la impotència, per a la pena.
Havia estat un il·lús de creure que la Patricia podria arribar a interessar-se per ell, i un idiota de confiar en els adults.
|
dimarts, 16 de març del 2010
FRAGMENT DEL LLIBRE "EL PRÍNCEP DE LA BOIRA" de Carlos Ruiz Safón, llegit per la CLÀUDIA SOLER.
El camí a través de la boira se li va fer més llarg que no s'imaginava. Des de la finestra de la seva cambra, el recinte de pedra semblava que fos a uns cent metres de la casa. Tanmateix, mentre caminava entre les herbes saltvatges, a en Max li feia l'efecte que havia recorregut més de tres-cents metres quan d'entre la boirina va sorgir la portalada de llances del jardí de les estàtues.
Una cadena rovellada envoltava els barrots de metall ennegrit, segellada amb un vell cadenat que el temps havia tenyit d'un color esmorteït. En Max va recolzar el rostre entre les llances de la porta i va examinar-ne l'interior. La brolla havia anat guanyant terreny amb els anys i conferia al lloc l'aspecte d'un hivernacle abandonat. En Max va pensar que probablement ningú no havia posat els peus en aquell lloc en molt de temps i que, fos qui fos el guardià d'aquell jardí d'estàtues, ja feia molts anys que havia desaparegut.
En Max va mirar al voltant i va trobar una pedra de la mida de la seva mà al costat del mur del jardí. La va agafar iva colpejar el cadenat que unia els extrems de la cadena amb insistència, fins que l'argolla envellida va cedir a les batzagades de la pedra. La cadena va quedar lliure, gronxant-se damunt dels barrots com trenes d'una cabellera metàl·lica. En Max va empènyer amb força els barrots i va adonar-se que cedien mandrosament cap a l'interior. Quan l'obertura entre les dues fulles de la porta va ser prou ampla perquè hi pogués passar, en Max va reposar un segon i va entrar al recinte.
dilluns, 15 de març del 2010
Sergi Molina (fragment a llegir)
ELS JOCS DE LA FAM de Suzanne Collins de l'editorial Estrellla Polar.
Capítol 13. Pàgina 188-189
EL MEU PRIMER IMPULS ÉS SORTIR a corre-cuita de l'arbre però hi estic cordada. Remenant amb els dits, deixo anar la sivella vés a saber com i caic a terra com un sac, encara embolicada amb el sac de dormir. No tinc temps de recollir les coses com cal. Per sort, la motxilla i l'ampolla d'aigua ja eren dins del sac de dormir. També hi fico el cinturó, aixeco el sac de dormir per carregar-lo a les espatlles i fujo com puc.
El món s'ha transformat en flama i fum. Les branques cremants s'esquerden dels arbres i cauen provocant una pluja de guspires als meus peus. Tot el que puc fer és seguir els altres, els conills, els cérvols i fins i tot l'horda de gossos salvatgers que travessen els boscos corrent com esperitats. Em fio del seu sentit de l'orientació, perquè els seus instints són més aguts que els meus. Però són molt més ràpids, volen gràcilment per damunt del sotabosc, mentre que les meves botes ensopeguen amb arrels i branques i no hi ha manera d'aguantar el seu ritme.
La calor és horrible, però pitjor que la calor és el fum, que amenaça d'asfixiar-me en qualsevol moment. M'apujo la part de dalt de la semarreta, que m'alegra trobar xopa de suor, fins que em tapa el nas, i així guanyo un vel prim de protecció. I llavors corro, panteixant, amb el sac ple que em va clavant cops a l'esquena, i la cara que se m'omple de talls provocats per les branques que es presenten de sobte, des del boirim gris, perquè se suposa que el que he de fer és córrer.
Capítol 13. Pàgina 188-189
EL MEU PRIMER IMPULS ÉS SORTIR a corre-cuita de l'arbre però hi estic cordada. Remenant amb els dits, deixo anar la sivella vés a saber com i caic a terra com un sac, encara embolicada amb el sac de dormir. No tinc temps de recollir les coses com cal. Per sort, la motxilla i l'ampolla d'aigua ja eren dins del sac de dormir. També hi fico el cinturó, aixeco el sac de dormir per carregar-lo a les espatlles i fujo com puc.
El món s'ha transformat en flama i fum. Les branques cremants s'esquerden dels arbres i cauen provocant una pluja de guspires als meus peus. Tot el que puc fer és seguir els altres, els conills, els cérvols i fins i tot l'horda de gossos salvatgers que travessen els boscos corrent com esperitats. Em fio del seu sentit de l'orientació, perquè els seus instints són més aguts que els meus. Però són molt més ràpids, volen gràcilment per damunt del sotabosc, mentre que les meves botes ensopeguen amb arrels i branques i no hi ha manera d'aguantar el seu ritme.
La calor és horrible, però pitjor que la calor és el fum, que amenaça d'asfixiar-me en qualsevol moment. M'apujo la part de dalt de la semarreta, que m'alegra trobar xopa de suor, fins que em tapa el nas, i així guanyo un vel prim de protecció. I llavors corro, panteixant, amb el sac ple que em va clavant cops a l'esquena, i la cara que se m'omple de talls provocats per les branques que es presenten de sobte, des del boirim gris, perquè se suposa que el que he de fer és córrer.
dissabte, 13 de març del 2010
TAN SOLS DEIXEU-ME ESCRIURE UNES PARAULES
Besalú. Hivern de 1934.
Recordo perfectament aquell dia tan fred del mes de novembre. Tan sols sobresortia el meu nas petit i rodó entre una de les dues mantes, que anys erere l'àvia havia teixit per a mi amb llanes de tots els colors i textures. M'agradava tant recordar-la allà, asseguda en els seu balancí, amb aquell vaivé, cap endavant i cap enrere, sempre acompanyat del quotidià soroll d'aquella fusta gastada pel temps. Triant les troques de diferents mides i textures i treballant mirant-ho tot per sobre de les seves ulleres, que acabaven sempre arribant-li fins a la meitat del nas. Un nas petit i arrodonit amb tres pèls blancs petitons a la punta. Ella sempre bromejava dient que aquelles canícies representaven el patiment que havia tingut a l'hora de criar als seus tres fills. Avui encara, si tanco els ulls, puc sentir la seva rialla dolça al meu cap. Era tan gran...
Em trobava tan bé dins d'aquella manta, tan calentona, recordant a l'àvia. Tenia por de sortir d'allà i trobar-me amb la crua realitat d'aquell dia fred i sec d'hivern. El dia més trist que mai hagués pogut imaginar.
(*)Fragment extret del llibre que recopila els escrits guanyadors del concurs de Ramon Vidal de Besalú.
divendres, 12 de març del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
POEMA RECITAT PER LA SÍLVIA
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…
Joan Manuel Serrat
diumenge, 21 de febrer del 2010
Yasmina Costa
Sóc la Yasmina Costa, tot i que tothom em coneix com a Coto, en fi he de presentar-me, no?
Concretament vaig a l'escola Casa Nostra, on vaig començar de molt petita i fins avui dia he arribat a 4t ESO. La veritat, és que fa anys no em relacionava gaire bé amb els companys de classe, fins que un dia a mi mateixa em vaig preguntar, ¿ com és que no em relaciono gaire bé amb els de classe si porto tota la vida amb ells? Vaig estar dubtant i vaig rumiar profundament fins que vaig canviar, d'allò que se'n diu el xip! I ara és que estic amb una alegria que ningú em supera, perquè ara m'adono que he perdut molts anys d'amistat amb els companys de classe i ens queda poc temps, HO HE D'APROFITAR AL MÀXIM!
Ús he de confessar, que segurament sóc molt pesada en enrotllar-me amb un mateix tema, així que ús continu, explicant als meus conflictes de la vida.
M'estresso sovint quan hi ha una cosa que no em surt bé, o quan no li trobo la solució. És per dir que em surt fum del cap. Els estudis no és d'allò que en van TOPE DE BÉ... però segueixo treballant i posan interés a les hores de classe.
Ara no faig cap esport, no perquè no tinc temps, si no perquè crec, que aquesta edad és la de sortir, asseure't per l'herba de la Draga i envoltar-te de les persones que t'omplen els dies de somriures, perquè això de l'esport ni FU ni FA! Jo ja en tinc prou en donar gas a la moto!
La gent falsa no val la pena ajuntar-t'hi perquè no en trauràs cap conclusió, però bé tothom és amic de tothom i si així estem bé no cal que ens preocupem de res ni de ningú.
dissabte, 20 de febrer del 2010
Aleix Martí
Bones em dic Aleix Martí Roura i tinc 16 anys, al contrari que en Diego i d’ altres no són un dels beterans de la classe ja que porto amb vosaltres des de 4rt d’ ESO.
Em considero una persona atleta, però també bastant mandrosa, sincera, simpàtica i sensible, però també amb una certa sensibilitat a l’ hora d’ enfadar-me. M’ agrada la gent que diu les coses a la cara sense cap mena de por però sempre amb respecte, la gent en la que es pot confiar sense cap mena de por en que desprès ho vagi dient als demes i sobretot la gent lleial.
El que més m’ agrada en aquest món són els esport però sobretot el rem: ja que si un dia et va malament pots anar a entrenar i desfogar-te sense cap mena de problema, perquè és molt dur, també un esport en que et ports relacionar amb gent de tot arreu i un esport molt espectacular encara que la gent es pensi que només es anar en davant i en darrera i la música sobretot el rock, jazz, hevi, etc. i “tocar la guitarra”
Em considero una persona atleta, però també bastant mandrosa, sincera, simpàtica i sensible, però també amb una certa sensibilitat a l’ hora d’ enfadar-me. M’ agrada la gent que diu les coses a la cara sense cap mena de por però sempre amb respecte, la gent en la que es pot confiar sense cap mena de por en que desprès ho vagi dient als demes i sobretot la gent lleial.
El que més m’ agrada en aquest món són els esport però sobretot el rem: ja que si un dia et va malament pots anar a entrenar i desfogar-te sense cap mena de problema, perquè és molt dur, també un esport en que et ports relacionar amb gent de tot arreu i un esport molt espectacular encara que la gent es pensi que només es anar en davant i en darrera i la música sobretot el rock, jazz, hevi, etc. i “tocar la guitarra”
dimecres, 17 de febrer del 2010
Aina Serra
Hola, em dic Aina i tinc 15 anys. Visc a Banyoles. Estudio a l'escola Casa Nostra, des de llar 2.
Estic molt agraïda a aquesta escola per fer-me conviure 13 anys amb aquesta classe tan unida. Crec que a tothom encara que sigui una mica, els hi sabrà greu deixar passar aquesta Etapa, deixar enrere la infantesa, els companys de sempre i obrir les portes a l'adolescència i a viure coses noves.
Sóc una una persona molt riallera, carinyosa, atrevida i bastant escandalosa.
M'agrada sortir amb les amigues i els amics, anar a discoteques com UP2u...
No m'agrada la gent falsa, les persones que no tenen personalitat i canvien d'opinió constantment per quedar bé.
Trobo molt important, l'amor i l'amistat. Com ja sabeu m'agrada molt aquests dos temes i els trobo imprescindibles per a sobreviure avui en dia.
M'encanten les gambes al turró i odiu les peres.
Estic molt agraïda a aquesta escola per fer-me conviure 13 anys amb aquesta classe tan unida. Crec que a tothom encara que sigui una mica, els hi sabrà greu deixar passar aquesta Etapa, deixar enrere la infantesa, els companys de sempre i obrir les portes a l'adolescència i a viure coses noves.
Sóc una una persona molt riallera, carinyosa, atrevida i bastant escandalosa.
M'agrada sortir amb les amigues i els amics, anar a discoteques com UP2u...
No m'agrada la gent falsa, les persones que no tenen personalitat i canvien d'opinió constantment per quedar bé.
Trobo molt important, l'amor i l'amistat. Com ja sabeu m'agrada molt aquests dos temes i els trobo imprescindibles per a sobreviure avui en dia.
M'encanten les gambes al turró i odiu les peres.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Eduard Camps i Beltrà
Hola, em dic Eduard Camps Beltrà, per a la majoria, Edu. Estudio juntament amb vosaltres a la classe de 4t d'ESO de l'escola Casa Nostra.
Sóc força tímid i no m'agrada sobresortir, em considero independent i també independentista, alegre, i quan vull, simpàtic. També m'angoixo fàcilment, m'agrada fer broma i sóc extraordinàriament mandrós (sobretot el dilluns al matí).
Segons una enquesta feta recentment a la clase de religió em considereu una persona culta.
Les coses que m'agrada més fer són: jugar a la play, més concretament al Call of Dutty Modern Warfare 2 que per si no el coneixeu és el millor videojoc de la història de la humanitat (tot i que el tinc requisat indefinidament pels mals resultats escolars), anar al cinema, mirar catàlegs del Mediamarkt, llegir revistes de videojocs, navegar per Internet, veure partits del Barça, quedar amb els amics, escoltar música, llegir algun llibre, anar al mar, i també passar-me una tarda sencera veient el debat entre polítics al Parlament de Catalunya.
El que no suporto d'una persona és que quan esta amb tu es faci el simpàtic, i quan hi ha altra gent t'empipi i et critiqui tan sols per fer-se el "xulo".
Jo tampoc sóc gaire fotogènic, igual que un tal Marc Matamala, per això us deixo aquí sota un vídeo del meu grup de musica preferit Limp Bizkit i un altre d'una persecució policial que hi va haver a Barcelona, és molt divertida ja que va començar i acabar al mateix lloc.
Sóc força tímid i no m'agrada sobresortir, em considero independent i també independentista, alegre, i quan vull, simpàtic. També m'angoixo fàcilment, m'agrada fer broma i sóc extraordinàriament mandrós (sobretot el dilluns al matí).
Segons una enquesta feta recentment a la clase de religió em considereu una persona culta.
Les coses que m'agrada més fer són: jugar a la play, més concretament al Call of Dutty Modern Warfare 2 que per si no el coneixeu és el millor videojoc de la història de la humanitat (tot i que el tinc requisat indefinidament pels mals resultats escolars), anar al cinema, mirar catàlegs del Mediamarkt, llegir revistes de videojocs, navegar per Internet, veure partits del Barça, quedar amb els amics, escoltar música, llegir algun llibre, anar al mar, i també passar-me una tarda sencera veient el debat entre polítics al Parlament de Catalunya.
El que no suporto d'una persona és que quan esta amb tu es faci el simpàtic, i quan hi ha altra gent t'empipi i et critiqui tan sols per fer-se el "xulo".
Jo tampoc sóc gaire fotogènic, igual que un tal Marc Matamala, per això us deixo aquí sota un vídeo del meu grup de musica preferit Limp Bizkit i un altre d'una persecució policial que hi va haver a Barcelona, és molt divertida ja que va començar i acabar al mateix lloc.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Diego Marqués Alós
Hola em dic Diego i sóc un dels veterans de la classe. Jo fa des de llar 2 que estic en aquesta escola tan maca i amb aquests professors que fan tanta bondat i que no ens renyen mai i que... Bé deixem-ho estar. Tinc 15 anys i tinc unes ganes horribles de tenir 16 anys ja que aquesta edat li diuen l'època d'or. Per alguna cosa serà. però en tinc ganes perquè el carnet de moto caurà. En el tema de l'actitud sóc una perona molt feliç, de la broma, fàcil i m'agrada relacionar-me amb tothom.
Com tots ja sabeu sóc un flipat de les bicicletes, però m'estic aficionant, juntament amb en Marc Solés, a tocar la guitarra i qui sap, potser formem un grup. També m'agrada molt sortir de festa amb els de la colla, però últimament no he pogut ja que estic molt castigat degut als mals resultats acadèmics que he obtingut aquest primer trimestre. Vaja que he tret males notes;diguem-ho clar. Com diu la meva mare tinc 5 raons per no sortir.
No suporto pujar a la casa de Ripoll perquè m'avorreixo moltíssim i el meu pare ja no estar per anar a fer excursions i tonteries. Pobrissó es fa vell. Igual que en Pol, jo tambe hi passo tot el mes d'agost i és llavors quan m'ho passo realment bé.
No m'agrada la gent que et diu les coses a l'esquena i que parlen malament de tu.
En el tema del menjar, les bledes se'm resisteixen.
I ara us deixo amb una obra mestra.
Pink Floyd - Wish You Were Here
divendres, 12 de febrer del 2010
CARNAVAL, CARNAVAL...
PASSEM-NOS-HO MOLT BÉ, PERÒ AMB MESURA, QUE TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE!
dimecres, 10 de febrer del 2010
QUIN ESPANT!
Marc Matamala, des del blogdequart, UNA ABRAÇADA VIRTUAL ...I UNS VIDEOCLIPS. Fins aviat!
VOLARE, OH, OH
CANTARE, OH,OH,OH,OH
VOLARE, OH, OH
CANTARE, OH,OH,OH,OH
dilluns, 8 de febrer del 2010
POEMA AMOR PARTICULAR - LLUÍS LLACH RECITAT PER LA PAULA
Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i fos veritat,
que sovint sóc tan a prop teu, si canto,
que sovint sóc tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts em caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant tamps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
T'estimo...
perquè em fos senzill, i fos veritat,
que sovint sóc tan a prop teu, si canto,
que sovint sóc tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts em caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant tamps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i així és,
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
T'estimo...
divendres, 29 de gener del 2010
INVICTUS, William Ernest Henley
Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
