Gemma Lienas

La xerrada que ens va fer la Gemma Lienas, el 12 de maig al a la biblioteca, m'ha servit per entendre com es fa per escriure un llibre i he quedat sorprès de la gran quantitat d'idees que s'han de tenir per aconseguir que els personatges i les situacions siguin el més realistes possibles.
Concretament també ens ha explicat els passos que va fer per escriure el Diari Lila de la Carlota i com és inspirar per crear els personatges.
D'altra banda també he trobat que la Gemma Lienas és una persona molt propera.

Eduard Camps

Gemma Lienas

GEMMA LIENAS

El passat 12 de maig, a la biblioteca, va venir-nos a fer una xerrada una escriptora, concretament la Gemma Lienas, autora del Diari Lila de la Carlota.

Ens va venir a explicar com es feia un llibre i els passos que ella seguia per fer-ne un. Segons ella el motor d’una història és la idea i que aquesta no per força ha de sortir de la teva ment, sinó pots utilitzar titulars de diaris, revistes...

Un cop ja té la idea es centre en 4 punts:

-els personatges= tria diverses fotografies de persones per poder-les descriure.

-el temps= fa referència al temps que durarà la història, un dia, dos...

-l’espai= el lloc on passa l’acció, el supermercat, a l’Àfrica...

-l’argument= el que anirà passant a mesura que passa el temps a cada espai.

Bé, jo crec que aquesta xerrada va estar força bé per entendre el que s’ha de fer per escriure un llibre més o menys bé, i no com fem nosaltres que amb una tarda podem tenir-ne un de fet.

Franc Pedro

Xerrada amb la Gemma Lienas

A la xerrada que va fer a la biblioteca de Banyoles va explicar tot el seu procés de creativitat. Primer de tot, segons ella, per escriure un llibre es necessiten idees. Les idees són el motor dels seus llibres i novel·les, i aquestes idees les treu del seu voltant. Un cop té moltes idees al cap comença a apuntar-les totes i, d’aquest procés n’hi diu recicladora. Per fer els llibres s’inspirava amb altres llibres, pel·lícules, etc.

Fa molts anys, ella feia classes en un institut i un alumne seu va tenir un accident. Ella el va anar a veure i anys més tard va escriure un llibre, anomenat cul de sac, que sortia aquest noi endollat amb ple de cables que l’ajudaven a viure.

Un cop feta la pluja de idees, es dedica a trobar fotos de revistes o el de la seva pròpia filla i els hi fa la fitxa. Un cop ja té la fitxa i ha de començar a escriure, el primer que fa és ja saber el final de la història. Per fer els llibre triga, com a màxim, uns quatre dies.

Diego Marqués 4t ESO

Aquesta senyora sempre ha fet els llibres dirigits cap a un públic més adolescent i els llibres sempre solen estar escrits des d’un punts de vista de el protagonista.

Diego Marqués.

Resum del contingut de la xerrada de Gemma Lienas

Gemma Lienas: com escriure una novel·la?

Com escriu un llibre?

Per escriure un llibre es necessiten idees, que representen el motor del procés literari. Les inspiracions a les que Gemma Lienas, escriptora de llibres com El diari lila de la Carlota, recorre són:

•          Premsa (Ex: 2 cavalls)
•          Llibres
•          Record (Ex: Així és la vida, Carlota)
•          Tema (Ex: el diari lila de la Carlota)

El procés que realitza abans de començar a escriure, sovint resulta més extens que la transcripció de les idees sobre el paper:

1.       Gemma Lienas es documenta sobre el tòpic de la novel·la, procés que pot durar fins a dos anys.
2.       Síntesis de la realitat. Pluja d’idees i selecció. Gemma Lienas s’autodenomina ‘’recicladora’’ perquè    obté la majoria d’idees de la realitat per convertir-les en objecte d’una narració.
3.       Organització de les idees:

a.      Invenció dels personatges. Es pot inspirar gràcies a una fotografia – que recull de la premsa-. Posteriorment, realitza una fitxa descriptiva dels personatges.

b.      Línia temporal per construir espai temporal de la narració . Acostuma a ser reduït.

c.       Organització de l’espai. Sovint fa un plànol.

d.      Realització d’una taula on enganxa notes (post-it) que expliquen el que passa a cada capítol.

e.      Selecció del tipus de punt de vista (intern o extern) segons el sentit que li vulgui donar al resultat. Pot combinar els dos punts de vista (Ex: Bitllet d’anada i tornada)

Per què es diu Carlota, la protagonista de la majoria dels llibres?

El personatge va néixer amb ‘’Així és la vida, Carlota’’. Els lectors van pressionar Gemma Lienas perquè escrigués la continuació, així que la escriptora produí el ‘’Ets galàctica, Carlota’’. Posteriorment tingué la idea de escriure diaris sobre problemes de la societat, i no va trobar millor protagonista per aquestes narracions que la Carlota. Actualment està treballant en contes on la Carlota és més petita i no parla d’aspectes negatius de la societat, sinó d’aventures fantàstiques amb els seus amics.

Marc Matamala

Comentari Gemma Lienas

La xerrada de l'escriptora Gemma Lienas em va semblar molt interessant. Mai havia escoltat la manera d'un escriptor/a per escriure un llibre. No m'imaginava que fos tant complicat ni que hi hagués tanta feina abans de posar-te a escriure. Tal com va dir: Primer has de tenir una bona idea, i sobretot, has de saber el final de la història. A partir del final pots anar desenvolupant els personatges i l'argument. També penso que la xerrada va ser una mica precipitada, perquè ella volia anar molt per feina. Tot i això va ser força entretinguda. El que vaig compendre també, és que si aconseguieixes que et publiquin dos o tres llibres, i tenen èxit, els que presentes després ja te'ls publiquen tots. A ella, per exemple, ni han publicat més de 50, i tant sols en un cas va tenir problemes. En aquest món, la fama és molt important.

Rafel

comentari CDS. Mariona Puntí

La xerrada de la Gemma Lienas em va semblar correcte. No havia anat mai a una xerrada de una escriptora, ni de un escriptor, i la veritat és que em va agradar. Va explicar com ella fa un llibre. Els 4 punts més importants són: definir els personatges, el temps, l'espai i l'argument.  Em va sobtar molt que ella necessités tant de temps per pensar tots els quatre punts que he esmentat abans. També va explicar que té més de 50 llibres, i tots els hi han publicat sense cap problema. Només un cop es va trobar que volia publicar un llibre, però com que li van dir que perquè li publiquessin havia de canviar el final, es va fer enrere. El que em va cridar més l'atenció de tot el que ens va explicar, va ser que guarda fotos de revistes, Internet, diaris, etc en una carpeta, per després imaginar-se els personatges i descriure'ls. Em va semblar una xerrada una mica curta, però intensa i crec va estar molt bé. Em vaig quedar amb l'impressió de que els seus llibres estan bé, i em va fer venir ganes de llegir "Els diaris de la Carlota". 

GEMMA LIENAS

La xerrada amb la Gemma Lienas, va estar bé, però m'esperava més. Em va quedar molt clar que el principal és tenir clara la idea (motor) i a partir d'aquesta treballar. Em va semblar també curiós com s'ho feia per escriure un llibre, les quatre parts que va explicar: personatges, temps, espai i arguments. Era interessant veure tota la feinada que comporta escriure un llibre quan nosaltres només ho fem amb una horeta o dues. I també una dada interessant que va dir, que d'escriure un llibre potser tarda uns 5 mesos, però que per pensar-lo tot tarda uns dos anys.  Tot hi així, pensava trobar una persona més jove i una mica diferent de com era ella. També pensava que seria una persona d'aperencia intel·lectual, i la veritat és que en tota la xerrada no m'ho va pas semblar. Potser una mica massa crítica, ja que en un moment va criticar un autor per la seva manera d'escriure masclista, què sap ella si el que volia mostrar l'autor era que el masclisme existeix. Bé, en general va estar bé. 

Albert Juan Masó

GEMMA LIENAS

El dimecres passat, vam poder gaudir d'una xerrada amb la Gemma Lienas, una gran escriptora que ha escrit El Diari Lila de la Carlota, entre molts altres. Vam poder aprofitar per anar a la xerrada i saber una mica més sobre tot aquest tema. 

El primer que ens va explicar va ser que, des del seu punt de vista, des del moment en què comences a pensar alguna idea, ja has començat a realitzar el llibre. 

Extracció d'idees:

Treu les idees del seu voltant (un diari, de llibres, de records, de somnis, d'un tema en concret que després el vas ampliant..)

La idea és simplement un traç que ajuda a desenvolupar la novel·la.

Després de fer un primer treball, es fa una pluja d'idees. Escriure i desenvolupar tot el que et passi pel cap,  sempre tinguen en compte el tema escollit.

Llavors es desenvolupen els arguments. 

El que em va cridar molt l'atenció va ser que té una carpeta, on a l'interior hi té fotos tretes de revistes, de llibres.. I quan té un personatge el qual ha de descriure, agafa una de les fotografies i a partir d'aquesta apunta les dades, les característiques, la personalitat...

Un llibre el pots veure molt bé i molt ben acabat, però al darrere de tot iaxò hi ha una treball molt important que a vegades no es valora. 

Ens va explicar una mica tot el que ella tenia en compte abans d'escriure una novel·la i aquí es va acabar la xarrada, amb una ronda de preguntes mentre ella dedicava els llibres. 

MARIONA TRIAS

GEMMA LIENAS

El passat dimecres, la senyora Gemma, amb retard va aconseguir arribar a la biblioteca i explicar-nos de manera ordenada com escriure una novel.la, va resultar força interessant ja que es va poder comprovar que ser escriptor no és fàcil. S'han de tenir moltes idees i molta imaginació per anar-les fent grans i grans. Les idees, les extreia desde molts llocs, de diaris, documentals, d'altres llibres... Ella pensa que a cada novel.la es veu l'escriptor reflectit, és a dir, sense adonar-se'n l'escriptor escriu de forma més convenient el que ell pensa i desde els seus punts de vista.

MARC GUILANA

SICARIS!

AIXÒ NO ÉS JUST!
Veien la cara de aquells pobres nens, matar per aconseguir diners, per sobreviure.
No és just, que ells tinguin que viure de aquesta forma, i nosaltres tan bé.
El reportaje que vam veure sobre els sicaris, vam veure l'altre care de la vida, no hi ha dret, que de tan petits, tenen que assolir lleis de altres persones, per sobreviure, gent que perd la seva família i no tinguin solució, persones que s'he tenen que tapar la cara, de la vergonya que tenen de demostrar qui són, persones que ja no saben ni que fer, però are si, ells no és quedaran de braços encreuats i esperar a que passi al temps.
Quant vaig veure la cara de aquell nen, crec de uns 9 o 10 anys, ploran, tot i avui tinguen força per expressar-se, per explicar lo que ha tingut q passar, Matar! crec que va ser ell qui va matar a la seva pròpia tia! Però, això... on s'ha vist?

Sort que nosaltres estem a un altre món, i podem viure bé.
en tenim que està orgullosos.

YASMINA!

Baby sicari

Pffffff. Només de veure el video ja em venen ganes d'anar allà i matar a tots aquestes persones que inciten a la canalla a fer coses del tot inumanes per tal de guanyar diners, en lloc de guanyar-se la vida d'una manera digne.
Aquests nens que maten a persones i que fan coses horribles per tal d'entrar en alguna colla haurien d'estar a l'escola.
Tot s'ha de dir, ja que les mares d'aquests nois són prostitutes i d'aquesta manera els nens no han pogut tenir una casa digne, n'hi una educació correcte. Jo, quan vaig veure el documental, sentiment que s'apoderava de mi era la inpotència i la desesperació de no poder fer res per aquests nois.
En el propi documentl hi sur un nen que ja ha matat a multiples persones però ens demostra que és un nen com un altre qualsevol, i que només vol l'escalfó de la seva família, i no dormir cada nit al carrer, treballant per gent que et paga per comprar-te droga.
A més aquests adolescents per poder menjar han de fer eines per altre gent, i molts cops són encàrrecs de matar a persones.
L'altre cara de la moneda són aquestes noies que és  tenen que prostituir per tal de obtenir diners.
En el video també ens parla un noi que amb 16 anys ja té 2 fills que els ha d'alimentar mitjançant feines horribles.
Aquestes imatges són per pensar el que els espera a aquests nois.


DIEGO MARQUÉS

Sergi Molina

En el poc temps que he pogut disfrutar la la petita xerrada de la Gemma Lienas m'ha quedat clara una cosa. Una idea no és un llibre, una idea és tansols el motor, una planta que has d'anar regant amb complements que et van passant per el cap.
He vist també, que una idea no sempre t'ha de sortir de la ment. És possible que una idea et vingui amb una imatge o una notícia d'un diari.

GEMMA LIENAS A LA BIBLIOTECA DE BANYOLES

Gemma Lienas, l'escriptora del llibre El diari lila de la Carlota (entre d'altres), una novel·la feminista, ha vingut -amb retard- avui dia 12 de maig a la Biblioteca de Banyoles. Ens ha parlat dels seus llibres: El diari lila, groc, blau i vermell de la Carlota, les aventures de l'Emy i Max, Cul de sac, Dos cavalls...

Per escriure, necessita idees. Segons el seu parer, les idees són el motor per escriure. Tothom en té, però ella les aprofita per fer el que més li agrada: escriure. D'on les treu? Doncs dels diaris, dels llibres i principalment dels seus records. Primerament, elabora esquemes, descriu els personatges, els modela i ho plasma tot en papers, concretament ho fa a la seva "llibreta d'arguments". Els quatre punts principals que treballa són els personatges, el temps, l'espai i els esdeveniments. Un cop ho té tot definit, comença a escriure el seu llibre.

Personalment, l'última frase de la diapositiva 17 m'ha cridat l'atenció: " Nena, fes el que vulguis amb la teva vida, però prepara't per a no dependre mai econòmicament de ningú". Segons ha contat, la seva àvia la hi deia de petita, i realment és ben veritat.

Una xerrada única i molt profitosa. Gràcies, Gemma, per haver vingut ;)

Clàudia Soler

BABY SICARIS

Ho trobo molt injust que avui dia segle vint-i-u hi pguin haver aquestes misèries a l'altre costat del món.


Una de les coses que em va sobtar més és com un nen que mata un munt de persones pot tenir sentiments d'aquella manera. I sentí tant la mort de la seva germana.


Crec que si hauria de posar remei i no deixar matar a persones a canvi de diners però també penso que aqests pobres nens no ho fan per gust. Si agüessin tingut estimació persones que els ajudessin, passaria molt menys.

MARC SOLÉS FONT

BABY SICARIOS

Com és possible tanta crueltat ? Quines han estat les causes d'un món tant deshumanitzat?

Aquestes són les preguntes que em martellejaven el cap després de veure el reportatge sobre els " Baby sicarios". Em resulta impossible acceptar que, a una distància no tant lluny del nostre país, tinguin lloc escenes tant terrorífiques i tràgiques.


Personalment, veig aquests nens sicaris com a víctimes d'una societat que ha distorsionat a les persones fins a convertir-les en màquines de matar. Qui són realment els culpables d'aquesta situació? Els nens segur que no. Com diu la directora de la correccional, la majoria d'ells són víctimes de maltractaments, d'extrema pobresa i de famílies molt des-estructurades. Són nens sense amor.


Si intento pensar el les causes que mouen tot aquest món de violència, descontrol, drogues,etc el que primer
 se m'acudeix són els interessos econòmics. El diner ho mou tot. És capaç de convertir nens en monstres de sang freda i per tant, privar-los de les millors coses de la vida: la innocència i la infantesa.






Com acabarà finalment aquesta situació?


CLARA BOIX

SICARIS

És molt trist que en el món hi succeeixin aquest tipus de coses.
Hi ha moltissima desigualtat entre països.
No pot ser de cap manera i no s’hauria de consentir-se que un nen tingui assumit que en la seva vida no pot optar a res mes que no sigui matar i robar.
Veure un nen destrossat, sense voler matar pero que l’obliguen.
Penso que és molt fort tot això.
És molt greu que hi hagi sicaris en el món, però que hi hagi nens sicaris… sense paraules.
Veure un nen petit que porta tot el dia una arma a sobre, em va impressionar moltissim.
Aquests nens no han tingut infància. No han pogut disfrutar d’una esducaió que no sigui la apresa al carrer. Hi ha nens que parlen com adults.
Estàn acostumats a veure persones mortes i no els fa res. Com pot ser que HI hagi tantes desigualtats i que tot sigui tant diferent, a distàncies relativamente curtes (km)…
De sicaris no n’hauriem de sentir-ne a parlar mai.


ELOI URBANO RAMIÓ

BABY SICARIS

En veure aquest vídeo m'he adonat que no som conscients del que tenim i tampoc valorem la sort de viure en aquest país. Em pensava que això ja no passava... 

També et fa veure la gran pobresa que encara hi ha, la violència i la dificultat de viure en aquests països. Aquest vídeo ens ensenya la part marginal de Colòmbia, però d'aquests desastres n'hi ha a molts llocs més que ni ens n'adonem.

I si ens posem a la pell d'aquesta gent, no deu ser fàcil conviure així i menys per a nens i nenes.

El fet d'utilitzar la violència ha arribat a ser una necessitat, una rutina, una cosa normal.. I hauríem de mirar de solucionar-ho, però reconec que fàcil no és. És una gran massa de gent que està involucrada en tot aquest tema. 

El que m'ha cridat més l'atenció és l'últim nen que surt al vídeo, que sembla una cosa, però en realitat té molts sentiments i reconeix que no li agradaria estar a la situació que està. Però ho ha de fer, per sobreviure i per obligació. Tot el que ha viscut des de petit, és el que ha après. I és normal que ell faci el mateix, ja que no coneix res més que la violència. A part, que la situació social influeix moltíssim. 

Sembla mentida que en el segle que estem, encara hi hagi aquests problemes i no poguem fer-hi res. És bastant vergonyós. 

Mariona Trias

BABY SICARIOS

M'havien parlat abans dels sicaris i de tot aquest tema, però no i donava tanta importància, i no m'impressionava tan fins que ho vam veure. Lo que em va impactar més va ser el nen sicari del final. El qual actuava com un delinqüent i els seus ulls semblaven els d'un home gran, ja que no desprenien la il·lusió que té un nen a la infància. Ell encara que mati gent, al vídeo es veia que trobava a faltar la seva mare, li demanava que no piques als seus germans, i es sentia culpable per la mort de la seva germana. Tal i com em dit avui a la classe aquest tema es molt difícil de parar ja que molts d'aquests sicaris maten per diners, perquè viuen en la pobresa o perquè depenen de la droga. I tots aquests nens han estat tractats tal i com ells tractaran als seus fills, o sigui que això es una roda que no pararà mai de girar. 

Gemma Geli

BABY SICARIS

En aquest documental em vaig sentir bastant impressionada i molt angoixada. Justament quan va acabar em van venir ganes d’anar ajudar aquells pobres infants indefensos.
Sobre al aquest documental crec que és una bona manera per fer reflexionar als adolescents i adults del que tenen, i de poder veure com pateixen els altres per tenir un mínim de diners per sobreviure.
La vida d’aquests nens és molt dura per lo que he pogut veure.
Em costa molt posar-me el seu lloc, ja que em comporta tristesa, terror i inseguretat.
En definitiva espero i esperem que aquests desastres acabin aviat.


 
 
Aina Serra

Baby Sicaris

Crec que desprès d'haver vist aquest programa, et fa canviar la visió de veure les coses. Veure com nens de 10 anys maten a qualsevol persona per obtenir una quantitat de diners insignificant per nosaltres, però que per ells és molt, és una situació difícil d'imaginar. Tot això és causa de la gran pobresa que hi ha en aquest territori que a  part de violència, també hi ha el tràfic de drogues. La gent normal que viu en aquets llocs, surt de casa amb por, i l'únic que vol fer és marxar a un altre país on pugui viure amb tranquil•litat.



Esperem que en un futur proper es pugui solucionar.






Amadeu Fabra

Baby Sicaris

En els primers instants del documental, em vaig pensar que es tractava d'una llegenda urbana. Com podia ser, que nens matessin per diners. Però al llarg del documental vaig poder observar que això passava en la nostra realitat. Crec que els periodistes que van fer aquest programa van ser molt atrevits, perquè anar en les zones més perilloses de Pereira és una cosa que no fa tothom.

Del que em vaig adonar va ser que tots aquest nens havien arribat aquesta situació per culpa de la crisi que hi ha en aquest moments i que feien el que fos possible per sobreviure.

Per acabar, la conclusió que en puc treure és que la policia i organitzacions amb fins d'ajudar aquests nens s'hi haurien de comprometre més i així es podria reduir el nombre de nens sicaris.

Marc Ferrer

DIARI LILA DE LA CARLOTA -GEMMA LIENAS

-¿ I què hi te a veure el color lila amb això?

- El lila és el símbol del feminisme, de les persones que lluiten per aconseguir que les dones tinguin els mateixos drets que els homes.

- Ai, àvia! ¿Vols dir que no estàs una mica gagà? Si en fa de temps que les dones han aconseguit que se’ls reconegui la igualtat amb els homes…

- De debò creus que el masclisme està superat?

Veient l’expressió de la seva cara, no n’estic segura, però faig que sí amb el cap, perquè em sembla que ja no em puc fer enrere.

-Aha! –crida l’àvia, amb veu triomfal. Això és el que tu et penses, però no i no. És veritat que, des d’un punt de vista legal, s’ha aconseguit la igualtat, però els costums continuen sent masclistes. És més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de la gent.

L’àvia se’m queda mirant. Després, branda el cap:

- Ja m’adono que no em creus del tot. Potser et passa com a tantes i tantes persones que no s’adonen de les desigualtats d’ara perquè són molt més subtils, menys visibles, que vint anys enrere. Fes-me un favor: obre bé els ulls, mira si al teu voltant no hi ha desigualtats en e tracte cap a les dones i rumia’t la possibilitat d’escriure el diari lila de la Carlota.

- I de què em serviria escriure un diari lila?

- Doncs… -l’àvia s’atura uns segons-, doncs, per ensenyar les conclusions a la gent del teu curs, o per proposar a la teva tutora o tutor de fer un mural informatiu, o per enviar-lo a d’Institut de la Dona, o per…

- ¿Més coses, encara? – pregunto, sorpresa.

L’àvia fa cara de múrria.

- O, per quan siguis gran com jo deixar-l’hi llegir a la teva néta i explicar-li que té molta sort d’haver nascut en un món més just. I això no ho aconseguirem si no és fent feina. Per això has d’escriure aquest diari.

Sicaris

BABY SICARIS

A primera vista veure gent parlant de Baby Sicaris sembla que estiguin parlant d’una pel·lícula d’acció. Però al veure aquest documental t’adones que no és ficció, és REAL. Nens de 8-9-10 anys matant a gent per aconseguir diners!!

Aquest documental ensenya les causes per les quals hi ha nens assassins, la marginació del poble i la pobresa en podrien ser dues d'elles. Però sense dubte, la principal és el mal ambient familiar. No crec que un nen dins d'una família estable, entri en aquests mals ambients. Però si al seu voltant, el seu pare, germà o mare, estan lligats a aquest món, és molt probable que el fill també hi acabi entrant.

Veient aquest documental, crec, que a part les autoritats de Colòmbia, també haurien de posar-se a treballar per afrontar aquests greus problemes, autoritats internacionals, com per exemple la UNICEF, a fi de que no s'escampi el problema i afecti a d'altres països amb una situació similar a la de Colòmbia. 

Franc Pedro

Sicaris - Sílvia Vilaseca

Em vaig quedar sense paraules la setmana passada. Jo ja havia sentit parlar dels “babies sicaris”  però no em vaig  imaginar que es poguessin arribar a aquelles extremitats, com per exemple matar a més de 20 persones. Que un nen de 9 anys ja sigui un assassí…pff..ho trobo molt fort! I que a sobres, quan mata, cobri!!!! La gent de Pereira té molta ràbia acumulada i per això i moltes raons més (drogues, pobresa...) volen matar.

El vídeo que vam veure la setmana passada m’ha fet reflexionar. Crec que valorem molt poc el que nosaltres tenim. També m’ha fet veure els desastres que hi han a l’altre part de mon.

Rafel: Baby Sicarios

Com pot ser que al món es permeti una cosa així? Realment he trobat increïble aquest reportatge. Com poden uns nens (No nois, nens!) matar a tanta gent i parlar-ne sense cap remordiment? Penso que és una cosa terrible. Realment aquestes coses et fan pensar en la sort que has tingut de néixer aquí, i no allà. Quan el periodista va a la "presó" infantil i parla amb aquells nois, que no tenen cap remordiment i parlen de les persones que han matat, sense cap problema, se't posa la pell de gallina. Penso, que tots ells tenen un trauma infantil, a causa de que han crescut en aquest ambient (drogues, armes, morts...), i no ho veuen de la mateixa manera que nosaltres. Com pot haver-hi gent capaç de donar una arma a un nen i ordenar-li que mati a algú, a canvi de diners? Crec, que segurament, aquesta gent també va patir el mateix quan eren petits. Però com pots arribar a pensar que un nen que se t'acosta, et vol matar?

Rafel: Fragment de L'Alternativa del Diable

Thor Larsen, vestit amb la granota i el casc de seguretat, estava palplantat en una grua muntada sobre una plataforma, molt per damunt del dic sec del centre de les drassanes d’Ishikawajima-Harima, i contemplava el volum del vaixell que acabaria essent el Freya.

Feia tres dies que l’havia vist per primera vegada, però aquella mida li continuava tallant l’alè. Quan era aprenent, els petroliers mai no excedien de les 30.000 tones, i fins al 1956 no se n’havia varat cap que superés aquell tonatge. Es va haver d’inventar una nova categoria per a aquests bucs, que foren anomenats superpetroliers. Quan es va proppassar el límit de les 50.000 tones, va sorgir una altra categoria, la del VLCC o very large crude carrier. I quan es va superar la barrera de les 200.000 tones, a finals dels anys setanta, va néixer l’ultra-large crude carrier o ULCC.

Navegant ja com a capità, Larsen s’havia creuat una vegada amb un Leviatan francès de 550.000 tones. La tripulació havia sortit a coberta per veure’l passar. El que ara hi havia a sota d’ell era dues vegades més gros. Tal com havia dit Wennerstrom, el món mai no hauria vist res com allò, ni tornaria a veure-ho.

Tenia 515 metres d’eslora, l’equivalent a cinc illes de cases urbanes; 90 metres de mànega, i una estructura de cinc pisos sobre la coberta. Sabia, encara que no ho podia veure, que sota coberta, la quilla baixava 36 metres fins al sòl del dic sec. Cadascun dels seus setanta dipòsits era més gran que un cinema de barri. En el més profund de les seves entranyes, sota la superestructura, hi havia ja instal•lades les quatre turbines de vapor capaces de produir un total de 90.000 cavalls de potència i que accionarien les dues hèlices de bronze, de dotze metres de diàmetre, que lluïen ara tènuement sota la popa.

L’alternativa del diable, de Frederick Forsyth. Pàgs. 194-195.

Franc Pedro (fragment a llegir)

El Senyor dels Anells  de J.R.R Tolkien
I. La Germandat de l'Anell

SICARIS - Pol

El documental que hem vist a classe sobre els sicaris et fa reflexionar força sobre la situació en què han de viure aquestes persones, especialment els nens. 

M'he adonat de la pobresa i violència extrema que ha de suportar el país, una situació que porta als assassinats i al tràfic de drogues. Molts dels ciutadans han de delinquir per poder sobreviure. Però el fet més greu és que els nens són utilitzats com a mitjà per matar persones innocents, ja que si els detenen, la llei impedeix que vagin a la presó. 

En la societat actual això no hauria de passar, però també crec que és una situació difícil de posar-hi fi. Mentre continuïn les guerres entre aquests barris marginals i el tràfic de drogues, no s'hi podrà fer molta cosa.

Una altra cosa a destacar és el nen sicari a qui entrevistaven. Parlava de la gent a qui havia matat amb total tranquil·litat i sinceritat, com si no hagués fet res greu. Després, parlant de la seva germana assassinada quan només tenia dos mesos, es ficava a plorar. Costava creure que un nen a qui li havien obligat a fer aquests crims pogués tenir sentiments.  

Pol Masvidal Batalla

PAULA OMEDES

FRAGMENT LLEGIT A CLASSE DEL LLIBRE "EL FAR DELS VAIXELLS PERDUTS" ESCRIT PER PAU JOAN HERNÀNDEZ:

El grup de la dreta...
...es va acomiadar de la resta amb la promesa que avisarien de seguida que trobessin alguna entrada al far, i aviat es van perdre de vista entre els arbres. El camí feia una mica de pujada, com si es volgués enfilar fins al capdamunt de l'espadat, i això els va fer comprendre que la seva tria havia estat la bona. 
   Passada una estona, després d'unes quantes giragonses del camí, van entrar en una mena de túnel de vegetació que desenbocava davant una gran porta de fusta ferrada, en un mur de pedra tan alt que no se'n veia el final.
-La porta del far! -esva alegrar l'Eduard i el Marc Matamala.
  Immediatament, l'Albert es va posar a buscar algun timbre o la cadena d'alguna campanetqa. Actuant de manera més directe, el Rafel i la Paula Ros van començar a trucar amb els punys. 
  Tot va ser debades: ningú no sentia els trucs i no es veia cap timbre per enlloc.
-Endavant! -va exclamar l'Amadeu decidit a repetir la tècnica que els havia obert la porta del jardí.
  Van carregar en bloc contra aquella porta massissa de fusta fosca, reforçada amb claus de cabota ampla. Però la porta va resistir l'escomesa i no va cedir ni un mil·límetre. 
-Potser que provem una manera més civilitzada... -es va queixar l'eduard mentre observava la Paula Omedes, que es fregava l'espatlla macada.
-Ei, que aqui hi ha una cosa! -va dir la Clàudia, que havia continuat examinant el mur-. Sembla un teclat de pedra!
-Apa, un teclat de pedre! -se'n van riure la Sílvia i la Mariona Puntí-. I per què no un mòbil de fusta?
-Doncs ja em direu què és! -es va defensar la Clàudia.
  Efectivament, gravat al mur es podia veure un grup de nombres:

            1    2    3
            4    5    6
            7    8    9

I, al costat, una taula estranya:


           7       12    3    57
           2        ?      2    34
           8        3      9    99
           72    81    45


  Tothom s'ho va mirar amb cara de desconcetert, fins que, de cop i volta, l'Albert va exclamar:
-Quinze!
-Quinze? -  va preguntar el marc Ferrer-. Quinze què?
-La resposta és quinze! Marqueu quinze! -va insistir l'Albert amb entusiasme.
-I com ho saps? -es va estranyar el Marc Matamala.
-És molt senzill: a cada fila i a cada columna, el primer nombre se suma amb el segon, i el resultat es multiplica pel tercer, el quart nombre és el resultat de la multiplicació. I el nombre que falta al centre és el quinze. Quinze i dos, disset; disset per dos, trenta-quatre. Quinze i dotze, vint-i-set; vint-i-set per tres, vuitanta-u.
  I, abans que ningú pogués dir res, l'Albert va picar amb el puny l'1 i el 5.
  Les dues pedres es van enfonsar a la paret.
  Amb un grinyol de metall, la porta es va obrir... 

PAULA OMEDES.SICARIS

BABY SICARIS

Els baby sicaris són unes persones, generalment nens, infants, adolescents... que maten a altres persones per "necessitat" per "obligació" ja que viuen en barris marginals i no tenen res més a fer, ja que és la cultura que han tingut des de que eren petits i que normalment, no arriben als 30 anys de vida.
Respecte el docomental que vam veure el passat divendres, mai havia pogut imaginar-me aquesta situació, si que n'havia parlat, però no de veure com vivien, gràcies a aquests vídeos, he pogut observar com són aquest tipus de gent, són com tothom, amb sentiments, però maten. Tots ho fan perquè és el que sempre han vist fer a els seus pares, germans, cusins, amics, veïns... i no tenen cap altre remei. Aquesta situació és molt difícil per a un païs, jo crec, que el govern no sap com enfrentar-se-hi.M'ha fet reflexionar sobre com visc jo, dono gràcies a viure on visc, a ser com sóc...
Tot i així, jo no em puc pusar a la situació d'un baby sicari.  

Sergi Molina

Aquesta és una situació increïble en el nostre país tot hi que allà sembla que s'hi acostumen. Crec que no hauría de ser així ja que quan un s'acostuma a una situació, sigui la que sigui, sembla com si l'acceptés. També penso que les autoritats haurien de fer l'impossible per treure aquests nens, quasi sense família, del carrer. 

Sicaris. Mariona Puntí

Respecte al videos del documental que vam veure el passat Divendres, personalment vaig quedar molt sorpresa. No m'imaginava per res del món que en el tercer món passesin coses d'aquest tipus. Persones adultes demanant a nens de 8, 9 anys que treguin la vida a una altre persona, realment això no m'ho podia imaginar. Nens maten a persones, com s'ha d'agafar això? I a canvi diners. A l'altre punta de món hi ha gent que porta en avió el seu gos. Això és una reflexió, que dóna peu a pensar molt. Aquest documental ens ensenya com està el món d'avui dia, és un petit reflex de la societat del tercer món. 
En els fulls de l'altre dia, també crec que és brutal que al voltant de 246 milions de nens i nenes són subjecte d'explotació infantil al planeta. Només amb aquesta xifra ens podem adonar dels desavantatges que hi arriben a haver al món: gent que té tota una illa per ell sol, i nens i nenes que els exploten ja de petits. La situació d'avui en dia és preocupant...

SICARIS

Quina manera més estúpida de desaprofitar la vida de nens innocents, nens que els hi queden molts anys per aprendre, per créixer, per jugar... és llei: el seu únic joc és matar i la seva feina és obeïr. Penso que les persones que s'aprofiten d'aquests nens són malicioses, destructores i la seva ambició en aquesta vida és el poder i el pensament de saber que se'ls obeeix i que són millors que els altres. Reportatges com aquests et fan reflexionar sobre les condicions de vida en les que vivim i en les que ells viuen, i és llavors quan t'adones que les teves preocupacions diàries no tenen ni cap ni peus en comparació amb les dels nens o en general, la gent de Pereira: gent que el seu únic objectiu és sobreviure costi el que costi.



Clàudia Soler

TASTETS D'ANTAVIANA

Sicaris

BABY SICARIOS

Anomenem sicaris a aquella gent que mata per encàrrec. Així donç, amb el vídeo hem pogut comprovar que normalment són persones pobres, que no tenen diners per sobreviure i que com a últim recurs han d’acabar amb la vida dels altres per poder tirar endavant la seva i la de la seva família. En algun cas desesperat hi trobem els baby sicaris, assassins molt joves, que normalment degut a l’ambient familiar es veuen obligats a exercir la professió. Moltes vegades també ho fan per necessitat, per odi o com a forma per desfogar-se de l'indignació que senten per algun fet passat. Les raons principals de l’existència d’aquestes persones són les següents: La pobresa extrema del país, la supervivència, la gran facilitat per l'obtenció d'armes i l'enuig que senten en veure les comoditats dels rics mentre ells es maten els uns als altres. De moment, si es que el govern a pres alguna mesura respecte aquesta situació, sabem que no ha funcionat perquè dia a dia se’n donen més casos.

Marc Nogué

Assassins infantils de Pereira

Crec que els nens sicaris de Pereira no serien una realitat si no fos per l'entorn on els ha tocat viure. Viuen en barris marginals o guetos on els grans es dediquen al crim per guanyar-se la vida, fet que, degut a que no són madurs encara, els fa prendre com a referents aquests assassins. Tampoc hi ajuda gaire la situació actual del país: funcionaris corruptes, pobresa, drogues, guetos, etc. Està clar que erradicar això no serà un procés instantani, però el país no mostra senyals d'haver començat ja a intentar-ho, i l'afer cada cop afectarà més població.

Marc Matamala

BABY SICARIOS - Albert

El documental “baby sicarios” et fa pensar. En primer lloc com es pot arribar a un extrem en que els nens hagin de matar per diners, però podríem arribar més a fons. Què porta a la societat del país a acceptar aquesta situació? Potser una impotència molt gran sobre el que passa, o la ira en veure que els rics viuen molt bé mentre els teus fills es moren de gana. Tota persona faria qualsevol cosa per protegir la seva vida i la de la seva família. A més a més, tal i com diu el nen sicari, hi ha molt de rancor acumulat. Ràbia contra tot en general. Això és molt difícil d’aturar-ho de cop, però el govern podria posar-hi mesures. No dic augmentar la pena de presó o càstigs més grans. Això no serviria perquè quan hi ha necessitat és fa el que calgui. Em refereixo a intentar arreglar el país. Donar possibilitats de treball a tothom. Controlar molt més el consum de droga, que és un dels principals causants de la violència. En general, una reforma total del país. 
També cal dir, que es curiós com la gent que pot portar una vida mínimament digne ho veu tot tan llunyà. Veus el documental i t'esgarrifes, però en cap moment penses d'anar allà i intentar ajudar a tota aquella gent. Al revés, et fas una idea dels lloc on no has d'anar si no vols tenir problemes. Per resumir i ja acabar, crec que per arreglar molts problemes que hi ha en el món, hauriem de fer que tothom s'involucres en la causa. Però sincerament, crec que això és impossible. 

Albert Juan Masó

REFLEXIÓ SOBRE ELS SICARIS

Sobre els fragments de vídeo vistos a classe, me fet una idea de la violència que hi ha en el tercer món, que és tan elevada que fins i tot nens la practiquen. Crec que és molt difícil de parar-los ja que en la seva societat hi ha molta pobresa i tots els sicaris necessiten diners per a les seves necessitats, una d'elles, les drogues. És molt greu que passi això aquestes altures però per aconseguir el que volen, practiquen violència.


Marc Guilana

JOAN CAPRI: MONÒLEGS

Si vols riure, clica aquí mateix

AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE !!

Clica aquí i FLIPARÀS!

Mariona Trias (fragment que llegiré)

Un fragment del llibre L'OFICI DE VIURE BÉ, escrit per Gaspar Hernàndez.

Primer despullem l'imperatiu "segueix el teu cor" de l'embolcall cursi i omplim-lo de sentit. Donem la benvinguda a un exemple real: darrere de l'home d'èxit Steve Jobs, fundador d'Apple, hi ha una persona que des de sempre ha seguit el seu lema particular: res no pot anar malament si estem decidits a viure la nostra pròpia vida. A Steve Jobs, al cap d'uns anys li van diagnosticar un càncer de pàncrees: durant un dia va viure creient que era un càncer terminal, inoperable, i que s'havia de preparar per a la mort (això és el que li van dir els metges). Després va poder operar-se, però el temps que va pensar que moriria va ser suficient per adonar-se que la mort és "el millor invent de la vida", el seu agent renovador. Per això, per la proximitat de la mort, per la brevetat de la vida, Jobs es desperta cada dia i es pregunta: "Si avui fos l'últim dia de la meva vida, ¿voldria fer el que faré avui?" I si la resposta és no molts dies seguits, s'ha de canviar alguna cosa.
Davant la mort, tot s'esvaeix: l'orgull, la por, les expectatives. "Ja estem despullats. No hi ha cap motiu per no fer el que et dicti el cor. El vostre temps és limitat, així que no el malgasteu vivint la vida d'un altre. 

Gemma Geli (fragment llegit)

Torno a l'Índia perquè és on vaig néixer el 7 de novembre de 1967 i on vaig viure fins als sis anys, quan vaig ser adoptada pels qui avui són els meus pares. Sé que el meu primer plor va ser a Nàsik, a l'oest del país, sé que els meus primers anys de vida els vaig passar en un orfenat de Bombai, i, del cert, del cert, sé poca cosa més. Per això aquest retorn, per mirar de resoldre una colla d'interrogants. Els darrers dies han estat un no parra de comiats i més d'un ha deixat anar la pregunta del milió: "Asha, vols dir que hi estàs preparada?". Cada vegada amb el mateix gest d'autòmat, he assentit el cap, en silenci, per no deixar entreveure el neguit que em va rosegant . A qui no puc enganyar -ni tan sols ho intento- és als pares. Davant del mirall de l'habitació, em raspallo els llargs cabells negres i em pinto la ratlla dels ulls, també negra, com cada matí. Seran moltes hores de viatge i vull anar ben còmoda: trio la faldilla més maca que tinc, llarga amb flors blaves i blanques, una samarreta blanca i les velles sandàlies. La veritat és que vull fer molt de goig en arribar al meu país. Faig un repàs mental de tot el que porto a la motxilla. Els pantalons més amples i frescos, un munt de samarretes i roba interior, per rentar el mínim possible i no delatar que poc acostumada que estic a fer la bugada a mà, i les altres sandàlies, de sola gruixuda, per caminar tant com calgui. També m'emporto la farmaciola atapeïda de pastilles de noms impronunciables, que cal prendre pr no agafar la malària i altres malalties, i el repel·lent per als mosquits. En una altre motxill, més petita, hi he posat la càmera de fotos, una llibreta, bolígrafs, els estris de pintar, el passaport, el llibre de vacunes i els dòlars. La llibreta la faré servir per apuntar tot el que em passi, totes les sensacions. Que res no se m'escapi.

Marc Nogué (fragment que llegiré)

Bé, aquest és un fragment del llibre Un Món Sense Fi de Ken Follett. En el fragment es descriu el moment en que Merthin acompanya a Caris a pujar per la torre.


"La va ajudar a pujar per la bastida. Era un conjunt poc resistent de cordes i branques; a ella sempre la posava nerviosa, encara que no li agradava dir-ho: si Merthin podia pujar per ell, ella tamién ho faria. El vent balancejava lleugerament l'estructura, i els faldons del vestit de Caris esclafien contra les seves cames com les veles d'un vaixell. El capitell era tan alt com la torre, i l'ascensió per l'escala de cordes era esgotadora. Es van detenir a mig camí per descansar.- El capitell és molt senzill -va explicar Merthin, sense necessitat de prendre alè-. No té més que una motllura en espiral en les arestes. Caris va recordar que altres agulles que havia vist estaven ornamentades amb entramats decoratius, franges de pedres o rajoles acolorides, i buits similars a ogives. La senzillesa del disseny de Merthin estava destinada a ser eterna."

Mariona Puntí (fragment a llegir)

EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
(pàg 100)


L'endemà els van fer posar sabates i els trajos nous, i es presentà uns dels Unterstumführers més temuts per la seva crueltat, amb una noia SS al seu costat; van entrar al taller molt bruscament de matí, quan encara la claror era indecisa, feren alguns petits canvis, i els dos presos del vestit nou van ser advertits d'obeir sense fer preguntes. Una de les ordres, però, va resultar molt difícil de complir: un cop els tingueren arreglats al seu gust, maquillada la cara, fingint treballar amb llibertat:
-Ara heu de somriure-va dir l'SS-o veureu créixer les patates per sota.
Era la dita usual per referir-se als morts: no s'hi enganyaren, doncs, volien fotografies per a la seva propaganda, fins i tot havien arribat a filmar un documental fals de dalt a baix, "Els Internats en camps treballen feliços". Una onada de ràbia envaí en Daniel i el rostre, ho sentia, envermellí sota la capa de maquillatge.

MARC GUILANA (fragment llegit)

Vet aquí en quina situació ens trobem, tots, sense cap excepció, gràcies a George, a Hands, a Anderson i a d'altres maleïts idiotes de la seva espècie. Pel que fa al quart punt, el xaval, vejam, llamps i trons!, que potser no és un ostatge? I ens podem permetre de perdre un ostatge? De cap de les maneres, perquè podria ser molt bé que fos la nostra darrera esperança. Matar aquest xaval?, no hi compteu, amb mi, companys! I el tercer punt? Ah, ja la podríem dir llarga, del tercer punt. Potser trobeu que no val res, tenir un autèntic doctor diplomat que us ve a visitar cada dia: tu, John, amb el cap obert, i tu, George Merry, que tremolaves de febre només fa sis hores, i que encara tens els ulls grocs com una pell de llimona, què me'n dieu? I potser no sabeu tampoc que hi ha un vaixell de socors de camí? Doncs n'hi ha un, i no gaire lluny, i prou contents que estarem de tenir un ostatge, quan arribi. I pel que fa al segon punt, el tracte que he fet..., me l'heu demanat de genolls..., sí, de genolls, de tan desanimats com estàveu..., i d'altra banda, si no l'hagués fet, us hauríeu mort tots de fam... Però tot això no és res!... Mireu, mireu per què he negociat amb el doctor!

Albert Juan (fragment a llegir)

Fragment del llibre L'església del mar en què es narra el moment  que l'Arnau crema el cadàver del seu pare per tal que no quedi exposat al poble. El pare havia mort per ser un incitador de la rebel·lió pel preu del blat. Pàgina 184

- Joan?- es va atrevir a cridar.

Del pas de la porta d'una casa en va sorgir una ombra.

- Arnau?- es va sentir en la nit.

- És clar que sóc jo. - El sospir de Joan es va sentir a uns quants metres-. Qui volies que fos? Per què no has respost?

- És molt fosc- es va limitar a respondre Joan.

- Has portat la flassada? - L'ombra va alçar un embalum-. Molt bé, ja els he dit que n'anava a buscar una. Vull que la facis servir per tapar-te i que ocupis el meu lloc. Camina de puntetes perquè sembli que ets més alt.

- Què et proposes?

- El cremaré- li va respondre quan Joan ja era al seu costat-. Vull que ocupis el meu lloc. Que els soldat es pensin que tu ets jo. Limitat't a seure a sota..., limitat't a seure on era jo i no facis res; només et tapes la cara. No et moguis. No facis res, vegis el que vegis o passi el que passi, m'has entès? - Arnau no va esperar que Joan li contestés-. Quan tot hagi acabat, tu seràs jo, tu seràs Arnau Estanyol i el teu pare no tenia cap altre fill. Ho has entès? Si els soldats et preguntaven...

- Arnau.

- Què?

- No m'hi atreveixo.

- Co... com?

- Que no m'hi atreveixo. Em descobriran. Quan vegi el teu pare...

- T'estimes més veure com es podreix? T'estimes més veure'l penjat a les portes de la ciutat mentre els corbs i els cucs se'n mengen el cadàver?

Arnau va esperar que el seu germà s'imaginés aquella escena.

- O és que vols que la baronessa es continuï burlant del nostre pare... fins i tot mort?

- No deu pas ser pecat? - va preguntar Joan tot d'una.

Arnau va intentar veure el seu germà en la nit, però tan sols va entreveure una ombra.

- Només tenia gana! No sé si deu ser pecat, però no estic disposat a veure que el nostre pare es podreix penjat d'una soga. Jo ho faig. Si m'hi vols ajudar, tira't aquesta flassada al damunt i limitat't a no fer res. Si no ho vols fer...

Get this widget | Track details | eSnips Social DNA